Massa reptes pendents per cantar victòria

Mariano Rajoy fa temps que ha accelerat el positivisme del seu missatge econòmic i fins i tot ha pronunciat la frase maleïda: “Ja es veu la llum al final del túnel” (17 novembre). Una de les respostes més ponderades que s’han donat fins ara a aquest missatge és la d’ahir de Mario Draghi, president del BCE: “Els reptes pendents són massa importants i complexos per caure en la complaença”. Draghi és conscient que s’acosten eleccions europees i que els governs de tot el continent necessiten aferrar-se a alguna cosa, alguna dada, per presentar-se davant dels votants després de quasi sis anys de crisi econòmica.

Ningú sap què vol dir exactament la llum al final del túnel, però és agosarat divisar-la quan no hi ha cap pronòstic que indiqui que l’atur espanyol baixarà significativament entre avui i... el 2019. Segons l’FMI, que és qui elabora previsions a més llarg termini, Espanya necessitarà els pròxims cinc anys per poder rebaixar la taxa d’atur des del 26,03% actual fins al 23,1%. Les estimacions europees i del mateix govern espanyol van en la mateixa línia. Tants aturats durant tant de temps comporta importants problemes socials (Espanya ja és el segon país més desigual d’Europa, segons la CE) i també greus dificultats per corregir els desequilibris de l’economia, per exemple per reduir el dèficit.

Rajoy ha carregat aquest cap de setmana contra “els prejudicis ideològics tronats” dels que neguen la recuperació de l’economia. És cert: qüestionar que Espanya ha passat un punt d’inflexió seria negar la realitat. L’economia ha deixat de caure o, per dir-ho en paraules de Rajoy, ha passat el “ cabo de Hornos ”. Però el dubte de tots els experts és la intensitat d’aquesta recuperació i si tindrà prou vigor per reduir substancialment l’atur. La resposta gairebé unànime dels economistes és que de vigor no n’hi haurà i que el creixement serà dèbil. Això ho ha reconegut també el ministre d’Economia, Luis de Guindos. Com titulava aquest diari en portada el 23 d’octubre, “La recessió se’n va, la crisi es queda”. El perill més greu seria emular la llarguíssima crisi japonesa. No és un disbarat que pugui passar.

Alguna cosa deu haver fet bé Rajoy perquè s’hagi produït el canvi de tendència de l’economia. Però també s’ha de valorar quin percentatge de la situació actual es deu a la seva gestió i quin correspon a altres factors. Per exemple, caldria mesurar la importància de Draghi en la gran davallada de la prima de risc de l’últim any i mig, que s’inicia just en el moment que el banquer pronuncia una sola frase: “El BCE farà el que calgui per salvar l’euro”.

Un dels dubtes que ronden la gestió de Rajoy és si ha sabut aprofitar els dos anys lliures d’eleccions per fer les reformes necessàries. Una d’aquestes reformes és la tributària, que finalment es farà entre aquest any i el vinent, però els anuncis que arriben de la Moncloa no fan presumir que estigui exempta d’electoralisme. O també una reforma laboral que realment funcioni.

Segurament és atrevit assenyalar Rajoy com a responsable d’altres mals de l’economia, com la sequera del crèdit bancari. Però, en suma, demostra que encara hi ha massa reptes pendents per poder dir que hem sortit de la crisi.