Documentals per acabar amb les caricatures
La banalització que s’ha apoderat de nosaltres ens porta sovint a donar per bones caricatures parcials per retratar societats complexes. Acostumem, per exemple, a reduir els Estats Units al fast food, Hollywood i les cheerleaders. No sabem de la missa la meitat. L’Americana Film Fest és una cita audiovisual imprescindible per als amants del cinema independent que utilitza llargmetratges, documentals i curtmetratges per oferir una visió molt més completa d’un país tan gran que sembla un continent. L’empoderament femení, la lluita LGTBI, els retrats de l’Amèrica profunda, els conflictes racials, la música i les adolescències tèrboles són alguns dels temes que va explorar l’exitosa sisena edició.
Jo hi vaig anar a veure dues projeccions de temàtica esportiva. La primera, Free solo, encara em té sense respiració. Encuriosit per una Altra Mirada que li havíem dedicat a l’ARA, em vaig submergir en la gesta d’Alex Honnold, que va ascendir la paret d’El Capitán, al parc de Yosemite. Si l’ascensió no tenia prou dificultat, ho va fer en estil lliure i sense seguretat. Ni cordes ni res. Qualsevol error o relliscada tenia la mort com a inevitable conseqüència. El neguit de la seva parella, que sempre és segon plat de l’obsessió per escalar la muntanya, es transforma en la preocupació de tots els espectadors.
La segona, Chi-Town. El documental segueix la trajectòria de Keifer Sykes des que juga a l’institut fins que es converteix en professional. El jove jugador de bàsquet té com a objectiu arribar a competir amb els seus ídols a la NBA, i el film alterna la devastadora violència de Chicago, on un grapat dels seus amics acaben ferits o morts, amb l’evolució del seu somni. La projecció et sacseja emocionalment perquè tan aviat t’il·lusiona com t’ensorra en la misèria. La nit del draft és el clímax d’una història farcida de contrastos. L’esport és una excusa per mostrar la realitat que molts joves de Chicago anhelen, una via d’escapament d’un lloc on la seguretat no està garantida. L’alta criminalitat de la ciutat d’Illinois és l’ombra que planarà sobre el metratge.
El que em va enganxar d’aquestes dues històries és l’autenticitat que respiren. No hi ha gat amagat. Els seus protagonistes triguen poc a oblidar-se de la presència de les càmeres i totes les emocions que transmeten són reals. Alegria i decepció conviuen als dos documentals amb la mateixa naturalitat que ho fan a les nostres vides.
