La Federació Internacional de Bàsquet (FIBA Europa) va mantenir fins fa pocs anys una normativa que obligava els entrenadors de l’Eurolliga Femenina a portar corbata. La regla no preveia la possibilitat que una dona ocupés una de les banquetes. La mesura, que incloïa una multa econòmica, va ser derogada gràcies a la intervenció de Carme Lluveras.
La catalana, que aquests dies ha estat requerida per uns quants mitjans de comunicació per analitzar el rebombori creat a partir de la nominació de Gala León com a capitana de l’equip espanyol de la Copa Davis de tenis, és competitiva com poques. Quan passeja pel carrer, accelera per avançar la resta de vianants. Quan omple les bosses de la compra a la caixa d’un supermercat, es compara amb la velocitat dels altres clients. La seva obsessió per ser la primera pot semblar malaltissa i egocèntrica, però és el necessari resultat evolutiu per sobreviure en un món, el de l’esport professional, dominat pels homes.
La primera vegada que va entrenar un equip masculí, Carme Lluveras va anar a l’aeroport a recollir un dels nous fitxatges. El noi es deia Godwin Owinje i arribava procedent de Georgetown, la universitat catòlica més antiga dels Estats Units. El jugador va veure l’entrenadora, que anava acompanyada pel seu marit, i no va dubtar a qui havia de saludar. Ningú li havia explicat que aquella temporada seria dirigit per una dona. Els crits, diuen els que van presenciar l’escena, encara ressonen a l’aeroport. Una vegada assimilada la situació, el nord-americà va demanar disculpes i va pujar al cotxe que l’havia de portar fins al pavelló per entrenar-se. Aquella va ser, amb diferència, la millor temporada de la seva història.
Passada la tempesta inicial dels primers dies, ha quedat clar que Rafa Nadal i la resta de tenistes de l’equip espanyol no volien Gala León. Els motius (massa autoritària, no és de la seva corda, el que sigui) només els saben ells, però el que és evident és que es van equivocar d’arguments. Oposar-s’hi pels problemes logístics que provocaria és un acudit de mal gust que ens obliga a revisar en quin segle vivim.
