Estimar el bàsquet per sobre de tot
La final de la Lliga Dia comença dijous i ni el Cadí La Seu ni el València Basket la disputaran. Tot i això, els dos equips tenen arguments més que suficients per celebrar aquesta temporada. L’esport és meravellós: també es pot tenir èxit sense necessitat de guanyar. El bàsquet atrevit de l’equip entrenat per Bernat Canut va posar en dificultats l’Spar Citylift Girona i es va guanyar el dret de disputar l’Eurocup Femenina. El conjunt de Rubén Burgos, per la seva banda, va tancar en quarta posició la campanya del seu debut a la màxima competició i en el seu últim partit contra el Perfumerías Avenida va reunir més de 5.200 espectadors a la Fonteta. El ball final de jugadores i públic no va ser una frivolitat sinó la satisfacció sincera per la feina ben feta.
Un altre exemple de com tenir èxit sense guanyar el trobem a la Lliga Femenina 2, en què el Barça CBS es va quedar a les portes de l’ascens. La temporada de l’equip entrenat per Isaac Fernández, en què totes les jugadores compaginen els entrenaments amb els estudis o la feina, ha sobrepassat les prediccions més optimistes. A més, l’equip està farcit d’històries personals que donen més valor a la feina feta. Des de la de Xènia Artiga, que va decidir rapar-se del tot els cabells i cedir-los per ajudar en la lluita contra el càncer, fins a la de Sheila Dixon, una nord-americana atípica que parla català i que compagina el bàsquet amb la docència i l’impuls d’un projecte que aspira a facilitar l’experiència de joves jugadores als Estats Units. “La meva motivació és ajudar noies com jo a millorar la seva qualitat de vida”, resumeix mentre organitza campus, tornejos i viatges.
Menció a part mereix Anna Boleda, la professora de biologia que dissabte va rebre un reconeixement per haver-se convertit fa uns mesos en la màxima anotadora de la història de la Lliga Femenina 2. Una vegada li vaig preguntar a una jugadora del Barça CBS quina opinió tenia de la seva companya i la resposta em va emocionar. “Jo he jugat tota la vida a bàsquet i pensava que m’agradava molt, més que cap altra cosa al món, però quan vaig conèixer l’Anna em vaig adonar que ningú s’estima aquest esport com ella”. Després de superar una greu lesió i de completar una temporada majúscula, ara toca decidir si penja les botes i diu adeu a l’amor de la seva vida: el bàsquet. Last dance? Més enllà del rècord anotador, la seva trajectòria serà recordada per la passió que ens ha encomanat.
