Zach Hodskins va néixer sense la meitat del braç esquerre. Aquesta anomalia física no li ha impedit jugar a bàsquet i debutar amb la Universitat de Florida a la NCAA, la lliga universitària que es disputa als Estats Units. El seu únic intent de cistella contra William and Mary no va entrar, però això no li va impedir sentir la màxima ovació de la nit. La vida encara no és tan justa com ens agradaria i necessita persones com ell, herois que no es resignen quan arriben les adversitats. Siguin de la dimensió que siguin.
Un altre exemple meravellós d’inconformisme és el de Joan Pahisa, un català de 28 anys que juga a bàsquet tot i fer un metre d’alçada. La seva aventura ha inspirat Glance up [Mirant amunt], un documental preciós que es podrà veure a partir de dijous als cinemes Girona de Barcelona. L’obra, que també serà projectada a la sala Truffaut de Girona, mostra la naturalitat, l’humor i l’optimisme d’un protagonista molt peculiar.
“Les passions no es trien, es tenen”, acostuma a dir Joan Pahisa, que durant anys havia de llançar la pilota d’esquena per poder arribar a cistella. Ara, des de fa uns anys, utilitza la tècnica de la cullera. El seu gran objectiu vital és normalitzar la vida de les persones de talla petita. Si ell, a qui no li creixen els ossos i té les articulacions deformades i els músculs atrofiats, és capaç de practicar una pila d’esports, què no ha de poder fer la resta.
El tràiler del documental, que es pot veure a la web de l’ARA, és realment impactant. Joan Pahisa apareix enfonsant-se en una piscina mentre l’espectador escolta la seva veu pausada: “Jo no floto. Si no em moc, m’enfonso. Si no faig res, em quedaria al fons mirant cap amunt, veient passar la vida per sobre meu, aïllat al meu món. I uns dies no està malament, no som perfectes, però si ens hi estem massa, ens ofeguem. Però per aconseguir el que vull, he de nedar. Potser no seré el més ràpid, això segur perquè vaig a pas de tortuga, però no per això deixaré d’intentar-ho. Segur que al final sortiré a respirar”.
