Montse Martín: “Pensar que en l’esport no hi ha abusos sexuals és un problema”

Montse Martín (Barcelona, 1967) és membre del Grup de Recerca de l’Esport i l’Activitat Física (GREAF) i professora del grau de CAFE de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. La doctora ha liderat un projecte que ha analitzat l’assetjament i l’abús sexual en el món de l’esport.

Quin era l’objectiu?

La dada de l’abús sexual infantil a l’esport fa por, però existeix. El Consell Europeu va explicar l’any 2010 que un de cada cinc joves ha patit alguna forma de violència sexual. El 80%-85% dels casos, a més, són per part de gent que el menor coneix. Nosaltres vam fer un taller per intentar positivitzar el tema i treballar en l’àmbit de la prevenció i la conscienciació.

Quins són els següents passos a fer?

Hem avançat un pas perquè la UFEC, l’Escola Catalana de l’Esport i les diferents federacions comencen a pensar a incloure aquests continguts en els seus cursos de formació per als tècnics. La nostra idea és donar visibilitat a la violència sexual en l’esport. El problema deixarà d’existir quan la gent en parli. Mentre es mantingui com un tabú o un secret, seguirà sent un problema. La gent ha de deixar de pensar que l’esport no té una part fosca.

Com es pot vehicular aquesta informació?

La prevenció ha de partir dels entrenadors joves. La clau és conscienciar els joves d’entre 18 i 25 anys. Els tècnics haurien de fer un mòdul comú en què tractessin l’assetjament sexual i el bullying, les coses fosques del món de l’esport que no ens agraden. Aquesta gent ha de transmetre que les coses s’han de parlar. Si hi ha algun indici, s’ha de parlar amb la directiva o entre els entrenadors per deixar clares quines conductes no s’accepten. S’han de fer codis de conducta i reglamentar de manera més clara les relacions entre les diferents persones d’un club.

Quina resposta troben als clubs?

Al principi en desconfien. Els entrenadors no volen més normes i es posen a la defensiva. Apel·len al sentit comú, però convé deixar clares les normes i marcar unes línies de respecte. Els entrenadors ens demanen més eines per identificar el problema i poder actuar. També ens demanen exemples reals, casos concrets.

Continua sent un tema tabú?

Sí, totalment. Ningú en parla obertament. Els entrenadors també haurien de parlar de sexe, que és una part important de les nostres vides. Pensar que en el món de l’esport no hi ha abusos sexuals és un problema.

Com actuen els agressors?

Les persones que volen abusar d’un menor el van enganyant a poc a poc. És un procés d’ensinistrament en què van generant-se confiança durant mesos de tempteig. És molt segur perquè els agressors van provant la resposta de les víctimes a poc a poc, assegurant-se que no ho expliquen als pares.

Els alumnes del taller van conèixer el testimoni de Gloria Viseras, la gimnasta que va denunciar el seu entrenador, Jesús Carballo.

Quan ella parlava, el silenci es podia notar a la sala. Mai els havia vist tan callats i concentrats. Tots van reconèixer la seva valentia. Quan Gloria Viseras va denunciar el seu cas, va ser vilipendiada a les xarxes socials. Va patir una segona victimització. Ens va reconèixer que, després d’haver vist la resposta de la gent, no sap si tornaria a passar pel mateix. Es va veure obligada a reviure la seva història i, a sobre, va ser acusada de destrossar el món de l’esport. Li van dir que transmetia por.

Què és el més difícil?

Canviar la cultura que el sexe és tabú, fer veure que parlar obertament de sexe amb els teus jugadors o els teus fills és positiu. Cal parlar amb ells i explicar-los que, quan es trobin amb una relació sexual no consentida, ho han de dir. Sembla que si parles de sexe estàs potenciant la promiscuïtat. Coneixement vol dir poder per actuar. Parlar del tema no farà que hi hagi més pederastes. L’estigmatització també és un problema. Quan hi ha un cas, sovint es prefereix que no se’n faci soroll i l’entrenador marxa per la porta del darrere, canviant de club i tornant a reincidir. Les famílies han d’entendre que pel bé comú han de denunciar la situació.

On és més efectiva la feina de conscienciació?

El paradís seria treballar-ho amb tothom: famílies, entrenadors i criatures. Les federacions del món anglosaxó tenen codis ètics per protegir els infants. Potser no podem arribar als mateixos nivells, però fer una reunió a principis de temporada tampoc seria demanar massa.

¿El tipus d’esport influeix en el nombre de casos?

La cosa no té a veure amb esports individuals o d’equip, amb disciplines amb més o menys roba... Els experts diuen que no, que no hi té res a veure. Sí que es donen més casos en esport d’elit. Els atletes són molt vulnerables en l’etapa d’èxit imminent perquè hi ha una relació de poder molt marcada. Els entrenadors, els directius o els vistaires tenen un gran poder sobre la gent que està a punt d’arribar a l’elit. Cada esport troba els seus mecanismes per convèncer la víctima.