Plorar, un invent prodigiós
Queralt Casas té 27 anys, però ja n'ha vist de tots els colors. Després de formar-se al Segle XXI, la jugadora de Bescanó ha viscut per mig món."L'experiència de Turquia va ser una mica dura perquè el país té una cultura bastant diferent, però em va ajudar a madurar dins i fora de la pista. Quan rebo una oferta, miro el que és millor per a mi. Dins i fora de la pista. He tingut sort d'haver-la encertat sempre. No em plantejo el futur, visc el present. El bàsquet sempre ha estat la meva passió", diu la jugadora, que sempre ha tingut una sensibilitat especial. Dissabte va fer un bon partit contra l'Spar Citylift Girona, però el València Basket va quedar eliminat a les semifinals de la Copa de la Reina. La jugadora va ser entrevistada a Teledeporte i durant la conversa amb Marta Fernández no va poder contenir les llàgrimes. Tot i que el seu equip no era favorit, la catalana aspirava a classificar-se per disputar la final a Salamanca. "L'equip avança amb passos de gegant, però crec que podríem haver guanyat perquè havíem treballat per aconseguir-ho. Fa molta pena", va explicar abans de posar-se a plorar. El moment televisiu va ser d'una gran emoció, i la seva companya Irene Garí va resumir millor que ningú la lliçó que oferia: "Un equip no el fan gran les jugadores sinó la seva qualitat humana", va dir.
Els aficionats acostumen a criticar els jugadors perquè consideren que no viuen les derrotes amb la mateixa preocupació que ells, però en molts casos això no és cert. El problema és que els hem educat perquè no ho exterioritzin de la mateixa manera i es continguin en públic. Carles Capdevila sempre ens deia que ploràvem massa poc. "El plor em sembla un invent tan prodigiós com el riure", deia. És una vàlvula per desfogar-nos immillorable, però no sempre està ben vist. "Hi deu haver una part cultural, perquè se'ns ha dit que no queda bé, i també algun instint protector de no mostrar-nos fràgils".
L'esport d'elit viu contradiccions permanents. Movistar, per exemple, entrevista amb tota la naturalitat del món els jugadors de bàsquet de la Lliga Endesa mentre estan escalfant, però els entrenadors de la Lliga de futbol, en canvi, li demanen que no gravi el que diuen durant els partits. Alguns es tapen la boca i d'altres fins i tot ho veuen com una agressió a la seva intimitat. Cadascú mou la frontera que separa l'entreteniment de la privacitat allà on més li interessa, però a mi em sembla que ens aniria millor si no amaguéssim els nostres sentiments.
