14/04/2019

Una manera de fer televisió pública

2 min
Els jugadors de la Penya durant l'estrena del documental

Convertida en diana política, correm el risc d’oblidar una de les grans virtuts de TV3: la creació de producció pròpia de gran qualitat. Quan es tracta d’oferir continguts diferents dels de la competència, l’esport sempre ha sigut un exemple d’èxit. Bons professionals, motivació, estima pel producte final, empatia, rigor i mitjans són alguns dels trets que han definit molts dels productes de la televisió pública, que ha sigut pionera en moltes coses. Un dels últims, Spirit of Tel Aviv 94, s’estrena aquest dilluns.

El documental dirigit per Víctor Lavagnini i Joan Sánchez és una joia d’un valor inquantificable. Aprofitant el 25è aniversari de l’Eurolliga del Joventut de Badalona, la peça audiovisual contextualitza alguns dels passos que van portar l’equip verd-i-negre a l’èxit. Res a veure amb un camí de flors i violes. Aficionats i periodistes cometem sovint l’error d’oblidar tota la feina prèvia que un conjunt professional han de fer per tenir opcions de guanyar títols. Els mesos de preparació no surten al resum dels partits. “Mai havia treballat tan de valent”, reconeix Mike Smith en un dels passatges. “Pregunteu-li quantes Eurolligues més va guanyar”, ironitza Zelkjo Obradovic. L’entrenador serbi és el gran protagonista d’un metratge que recull desenes de veus i que posa en valor la seva feina. Les primeres vegades sempre costen. El primer cop que els jugadors van sentir la càrrega de treball que els esperava durant la pretemporada, es pensaven que era una broma. Un altre exemple: el traductor, Zoran Miocinovic, va suavitzar uns insults del tècnic, però quan aquest se’n va adonar li va exigir que traslladés fil per randa les seves paraules.

La memòria ens traeix i ens pot fer creure que el Joventut va anar saltant d’èxit en èxit durant aquella temporada, però el documental repassa moments molt difícils. Des de la incredulitat de Jordi Villacampa quan va veure Corny Thompson per primer cop fins a les crítiques d’uns mitjans de comunicació que van arribar a definir aquella campanya 1993-94 com “el pitjor any de la Penya”, passant per l’escepticisme d’uns aficionats acostumats a disfrutar d’un joc de contraatac. “Vam passar del «Corre, corre» al «Para, para»”, recorda Juan Antonio Morales. La pressió va ser tan gran que Ferran Martínez i la seva dona, que estava embarassada, van haver de programar el part perquè ell pogués jugar la final four.

El títol europeu va ser, però, el millor altaveu per al bressol del Joventut de Badalona. “La Penya no és només un club de bàsquet, és una manera de viure”, va resumir Zeljko durant les celebracions. Agafant prestades les seves paraules, Spirit of Tel Aviv 94 no és només un documental, és una manera de fer televisió pública.

stats