El 10% dels afortunats de la vida

BarcelonaEl dia que la selecció espanyola optava a guanyar la seva primera medalla d’or en un Mundial júnior, Charly Sainz de Aja va apostar per Cesc Cabeza com a titular. La decisió va ser sorprenent ja que el sabadellenc era el jugador que menys minuts havia disputat durant el torneig. “Demà titular”, va dir-li l’entrenador. “Sí home”, va contestar el jugador. El tècnic, que volia que tot el grup se sentís partícip del partit de les seves vides, va canviar la cara i es va posar seriós. “Va ser un premi per tota la feina que havia fet a l’ombra”, recorda. I així va ser. La resta -el triomf contra els Estats Units que va posar la seva mítica generació del 80 al mapa- és història.

Aquella medalla d’or va ser una declaració d’intencions d’un grup de jugadors amb tant talent com inconformisme, disposats a qüestionar l’statu quo del bàsquet mundial. Alguns, com Pau Gasol, Raül López o Joan Carles Navarro, van arribar a la NBA, però altres van haver de repensar la seva vida. Cabeza es va llicenciar en comunicació audiovisual i no va estar lluny de fitxar per l’ARA com a redactor. Actualment combina la seva feina com a representant amb la d’entrenador, ja que és el cap de centre d’un grup del programa de detecció i perfeccionament (PDP) de la Federació Catalana. No és, però, un agent qualsevol, ja que totes les seves decisions -que estan esquitxades per una bonhomia que no és habitual en el sector-, van dirigides a millorar la carrera dels jugadors joves. “Torno a ser del 10% de les persones que treballen del que els agrada i això és un privilegi”, presumeix.

El 25 de juliol farà 20 anys des que aquella mítica generació del 80 es va penjar l’or en una final que va reescriure la història del bàsquet. Però l’efemèride també ha de servir per recordar decisions valentes, com la de Sainz de Aja. “En el dia més important de la seva carrera va apostar per mi. Amb el pas del temps veus les coses amb perspectiva i ara li dono una importància brutal, que potser en aquell moment no li vaig saber donar”, confessa Cabeza, a qui aquella inesperada titularitat li va canviar la vida. Durant els pròxims dies llegirem molts elogis dedicats a les gestes d’una generació irrepetible i tots seran merescuts, però no hem d’oblidar aquestes històries secundàries que també són d’èxit. No és un triomf tan visible ni mediàtic com el que han tingut alguns dels seus companys, però ser feliç fent el que t’agrada no deixa de ser una victòria.