La diferència entre un fracàs i una decepció
Arran de l’eliminació europea del Barça Lassa, ha aparegut un debat sobre com definir la situació de l’equip de bàsquet. Els jugadors, la majoria de mitjans de comunicació i els aficionats no han dubtat i s’hi han referit com un fracàs. Altres veus autoritzades de la secció, però, han parlat de decepció. Com si suavitzar la paraula servís per augmentar les seves possibilitats de mantenir el càrrec. Sergi Pàmies es va fer ressò de la diferència de criteris semàntics en un interessant article publicat a La Vanguardia.
Josep Maria Bartomeu, president del club blaugrana, s’hi va referir com a desfeta i va preferir no penjar cap missatge a les xarxes socials. Uns dies més tard, quan l’equip d’handbol va caure eliminat en el mateix punt de la màxima competició europea, la seva reacció va ser molt més amable. “Orgullós d’un equip que ha lluitat fins al final. El cap ben alt”, va escriure. Les eliminacions europees dels conjunts de futbol també van anar acompanyades d’un missatge d’ànim. “Malgrat la derrota, el Barça ha demostrat que sap competir al màxim nivell. Felicitats”, va opinar quan el conjunt femení va quedar fora de la lluita pel títol. “Ara més que mai, fem costat a l’equip”, va deixar anar quan els de Luis Enrique no van poder amb l’Atlètic de Madrid.
La distància entre la decepció i el fracàs no és fàcilment quantificable. Més que amb les matemàtiques, té a veure amb les emocions i amb la percepció que l’entorn té de si un equip ha donat el seu màxim o no. Els aficionats del Barça van xiular divendres Xavi Pascual i, en canvi, els seguidors del Madrid van aplaudir uns dies abans Pablo Laso, que va ser escombrat de l’Eurolliga pel Fenerbahçe Ülker.
D’exemples n’hi ha més. L’Spar Citylift Girona no va poder revalidar la Lliga Femenina, però va dir adéu amb el cap ben alt, competint molt per sobre de les seves possibilitats i fent honor als valors que defineixen el club. Ahir mateix, l’Snatt’s Femení Sant Adrià va perdre contra el Lacturale Araski i no va poder aconseguir l’ascens a la màxima divisió estatal del bàsquet femení, però costa trobar un adjectiu que no sigui heroic per definir l’actuació de les jugadores i del seu tècnic, Jordi Vizcaíno. Quan avui s’aixequin i tinguin la temptació de lamentar-se per l’oportunitat perduda a Càceres, farien bé de repassar la quantitat de comentaris elogiosos que la seva actuació ha rebut, molts procedents dels aficionats rivals.
