L’heroi que es movia per il·lusions

BarcelonaJosep Lluís Cortés va jugar durant quatre temporades al Reial Madrid. En una època en què la paraula encara tenia valor, mai va tenir contracte. “He de dir que sempre van complir amb tot el que m’havien promès i més”. El bàsquet respirava autenticitat. “Abans tots érem de casa i les relacions eren més pròximes. Nosaltres parlàvem sovint amb la gent del carrer. Ara tot és diferent. No conec la majoria dels jugadors, alguns arriben amb contractes de setmanes”.

Lluís va estar a un pas de jugar al Barça. “L’entrenador blaugrana era Joanet Canals, i el delegat Josep Giró. Ens coneixíem de Badalona. Em van portar a Barcelona per reunir-me amb Enric Llaudet, que era el president de la secció de bàsquet. Em va preguntar què demanava per fitxar i li vaig dir que el mateix que ja tenia: una feina. Encara estic esperant la resposta. Què va passar? El senyor Llaudet es va presentar a les eleccions, les va guanyar i va desfer la secció de bàsquet”. El més important no era jugar, sinó que el club et donés una feina. “Quan jugava a l’Orillo Verde de Sabadell treballava d’escrivent, després a Madrid vaig ser representant d’una empresa de torns mecànics”.

Els temps eren diferents, i Lluís va protagonitzar una història que ara seria inversemblant. Quan no hi havia competició tornava a Badalona per festejar. “Com que volia jugar a bàsquet, el Barça em va buscar per a uns tornejos d’estiu. L’equip blaugrana estava a Tercera Divisió. Vaig demanar permís a Raimundo Saporta i me’l va donar”. Uns anys després, Lluís va canviar el Madrid per la Penya. “No em deixaven marxar. «Del Madrid no marxa ningú, com a molt a algú se’l fa fora», va dir Saporta. «Vosaltres teniu diners, però nosaltres tenim la nòvia», li va contestar Dani Fernández, vicepresident del club verd-i-negre”. La noia era Maria Gol, una de les grans pioneres del bàsquet femení.

Lluís va formar part del mític equip de la Penya que l’any 1967 va guanyar la primera Lliga de l’entitat. Al costat de Nino Buscató, Enric Margall, Alfonso Martínez i Guifré Gol va revolucionar el món del bàsquet, innovant amb tàctiques que avui encara continuen utilitzant-se, com el míticcarretó. “La meva bogeria era el bàsquet, mai he trepitjat una discoteca”. El seu calçat habitual eren una espècie de xiruques que portaven els caçadors i que pesaven tres quilos cadascuna. “A Roma vam veure uns jugadors que portaven unes imitacions d’unes Converse i les vam comprar. No teníem diners, però la il·lusió va poder més”.

Dijous va faltar. El bàsquet trigarà a entendre tot el que li deu.