La inexplicable atracció pels perdedors
Mentre aprenia a jugar a l’escola del CB Sant Medir, Òscar Dalmau es va aficionar a veure el mític programa Basquetmania. El seu referent era Manute Bol, un pivot sudanès que feia 2,31 metres i que només pesava 100 quilos. Uns anys després, ja a les acaballes de la seva carrera professional, el jugador va disputar un partit a Badalona amb els Golden State Warriors i l’ara presentador d’ El gran dictat (TV3) i La competència (RAC1) s’hi va acostar per intentar aconseguir un autògraf. Com que no se’n sortia, va demanar ajuda a Jordi Robirosa, que va entrar als vestidors per intentar fer feliç l’aficionat. Si voleu saber com acaba l’anècdota haureu de comprar el llibre Apostoflant!, on al pròleg apareix explicat el desenllaç.
L’anècdota m’agrada perquè em recorda la fascinació que molts aficionats tenen per equips perdedors o jugadors atípics. Allunyats de modes i conjunts mainstream, hi ha seguidors que se senten més identificats amb la cara B de les competicions. És la mateixa inexplicable atracció que generen les pel·lícules d’actors fracassats o les cançons de músics que mai van arribar a les llistes d’èxit. Ara que els Philadelphia 76ers han començat la temporada de la NBA amb 17 derrotes consecutives per segon any consecutiu, és un bon moment per recordar altres grans losers de la història de l’esport nord-americà, com els Cleveland Cavaliers 2010-2011 (NBA), els Tampa Bay Buccaneers 1976-1977 (NFL) o les Tulsa Shock 2011 (WNBA).
El millor de l’esport nord-americà és que les derrotes no són eternes i a qualsevol franquícia li pot arribar el seu moment de glòria. Les finals de la MLB de beisbol, per exemple, van enfrontar fa unes setmanes dos dels equips amb més mala fama d’ underdogs de la història, els Kansas City Royals i els New York Mets. El triomf va ser per al conjunt de Salvador Pérez, que entre els anys 2004 i 2012 va acumular la majoria de registres negatius de la competició. La redempció és possible.
