El pencaire que no ha perdut la passió
Jordi Arqué és un dels grans exemples de longevitat del bàsquet català. Als 52 anys segueix jugant al Maristes Ademar. “No he perdut la motivació. M’agrada competir i m’agrada formar part d’un grup. Tenir l’obligació d’entrenar-me uns quants dies a la setmana m’ajuda a sentir-me bé”, diu amb la normalitat de qui té clar que són els altres els que condueixen en la direcció equivocada. “Fins fa un parell d’anys no havia començat a pensar en la retirada. Un dia et fa mal una cosa, i l’endemà una altra, però ho vas superant. No penso a jubilar-me, tot i que cada vegada veig el moment més a prop”, explica.
Les lesions s’han portat bé amb el Jordi. “Fins als 38 o 40 anys no vaig tenir cap contratemps important que m’apartés de jugar partits”. Va ser un esquinç al genoll. Dels adversaris, tot i la diferència d’edat, també en parla bé. “Els rivals es porten bé. Veuen un tio gran que està intentant competir contra ells amb noblesa i ho valoren. Al final del partit alguns fins i tot em feliciten”, assegura amb vergonya.
La majoria de companys de vestidor tenen la meitat d’anys que el Jordi. Alguns ni tan sols hi arriben. “Sempre explico que des que tenia 24 anys soc el gran de l’equip, però la diferència ha anat augmentant. Intento ajudar els joves, tot i que tenen unes altres vivències que a mi ja ni em van ni em venen”. L’empatia no l’ha perdut mai.
Alfred Julbe, Pedro Martínez, Franco Pinotti, Jordi Román, Josep Morales, Fernando Flores, José María Jiménez, Joan Sánchez, Lluís Garcia, Roger López... La llista d’entrenadors que ha tingut Arqué fa patxoca. Per als tècnics tenir-lo a prop és una sort. “Puc aportar serenitat quan els companys s’esveren una mica. Amb els anys m’he guanyat el seu respecte”.
Arqué va començar a fer botar una pilota de bàsquet quan tenia 8 anys. Els seus inicis van ser al CB Sant Josep, on va formar part de la mítica generació del 66. Va compartir equip amb Eduard Sabater. “Recordo que vam ser el primer equip infantil del club a anar al Campionat d’Espanya”, relata amb orgull. El llegat que deixarà serà immens, però ell no perd el temps preguntant-se com parlaran d’ell quan es retiri. “A mi m’agradaria ser recordat com un pencaire. No he fotut mai 20 punts per partit, però he treballat molt i he intentat fer les coses de manera honesta”. El seu és el triomf de la normalitat, l’èxit de saber compaginar sense estridències una passió amb una feina i una família.
