Raimundo Saporta va regalar un petit televisor Philips als redactors que es van acreditar per cobrir l'Eurobàsquet de l'any 1973 al Palau d'Esports de Montjuïc. La notícia va arribar aviat a tots els mitjans de comunicació i les oficines de la plaça d'Espanya no van trigar a veure com es formaven cues de periodistes. La majoria no apareixien a la llista que Eusebio Castrillo, cap de premsa de la Federació Espanyola, havia preparat, però ningú es va quedar sense el seu aparell. L'anècdota l'explica Jaume Rius, que dijous va presentar a Barcelona el seu llibre La corrupció en el periodisme esportiu .
Jaume Rius descriu amb acidesa una època de servilisme en què els periodistes esportius i taurins rebien sobres mensuals de clubs i apoderats, que es volien assegurar cròniques favorables. "Publicaven al dictat tot el que se'ls manava", critica. "Ara aquells sobres ja no fan falta. La majoria dels periodistes acostumen a ser els seguidors més fanàtics i això fa que moltes vegades, per no trair el seu equip, no reflecteixin en les seves opinions o cròniques la realitat del que passa al terreny de joc o fora", adverteix.
La tendència, batejada per Gerardo Martino com a periodisme de samarreta , és una moda nascuda al futbol, però a poc a poc està arribant a altres esports amb menys repercussió. "El periodisme esportiu passa pel moment més crític dels últims cinquanta anys", dissecciona el periodista. "Molts professionals han perdut tota la independència quan escriuen en diaris i revistes, parlen per la ràdio o apareixen a la televisió i pontifiquen en primera persona", opina Jaume Rius, que recorda que els periòdics depenen econòmicament de les promocions que s'oferten amb els escuts dels clubs.
Aquestes tendències no són tan visibles en el món del bàsquet, un esport que intenta (i gairebé sempre aconsegueix) mantenir-se allunyat d'aquesta perillosa epidèmia nascuda al futbol. Clubs i representants també intenten coaccionar, però les agressions que Jaume Rius va viure al Palau Blaugrana i a l'antic pavelló de la Penya situat al carrer Ausiàs March, on no tothom estava d'acord amb les seves cròniques, difícilment podrien repetir-se en l'actualitat.
Honestedat i independència són els dos primers punts del decàleg del bon periodista esportiu amb el qual Jaume Rius acaba un llibre que resumeix 50 anys de vivències personals, però que també serveix per fotografiar la situació actual d'una professió que sempre necessitarà gent valenta.
