14/03/2013

Andreu Missé: "L'economia sempre ens ha afectat però ara en som més conscients"

3 min

Jersei negre de coll alt, bona figura, elegant. Andreu Missé té 66 anys i cap ganes de jubilar-se: acaba de posar en marxa, amb cinc cooperativistes més, la revista Alternativas Económicas , una publicació que no s'adreça a inversors o executius, sinó al ciutadà. Abans, tres dècades a El País i, tirant més enrere, periodista fundador d' El Periódico .

Com hi arriba, al periodisme?

De manera accidental. No vaig estudiar periodisme; jo sóc advocat. Però l'Eliseo Bayo, que és el fundador del reportatge social a Espanya, em va cridar per escriure a Repórter , una revista que dirigia. Després vaig estar a Primera Plana , on vaig tenir com a director Manuel Vázquez Montalbán i de redactor en cap Joaquim Ibarz.

Què en recorda, que s'hagi perdut?

Que les reunions eren molt participatives. Tu proposaves un tema i, per molt que fossis un indocumentat, el Manolo sempre buscava la cosa positiva i et reorientava.

Algun altre referent?

També l'Antonio Franco, director meu a El Periódico i després sis anys a El País . Els que hem fet informació econòmica reconeixem un director per la capacitat de resistència a les pressions i el Franco en té molta. I és un aglutinador, capaç d'harmonitzar les diferents personalitats d'un mitjà; cosa difícil, ja que en el periodisme hi ha abundància de prime donne .

La seva última etapa a El País , de set anys, ha estat com a corresponsal a Brussel·les.

Sí, ha sigut fantàstic. Jo tota la vida he sigut europeista...

¿I encara ho segueix sent, després de veure-ho de prop?

Sí, però també totalment crític amb la política econòmica d'avui de la UE. És un desastre, està anquilosada. Anem més endarrerits en algunes coses que l'FMI. Però no hem d'oblidar que Europa ha sigut la gran garantia de pau per a una regió que cada vint anys feia una guerra. I una altra raó, purament econòmica: Alemanya és el país més important d'Europa, però davant dels EUA, davant de la Xina, no és res. Però sumar els 500 milions d'habitants d'Europa ja és una altra cosa.

¿La crisi serà tan profunda com es diu?

Els economistes parlen de deu o quinze anys. Una crisi tan llarga comportarà uns canvis terribles en la societat. És fàcil de veure que serà llarg: l'època en què més ocupació s'ha creat ha suposat crear uns 300.000 llocs de treballs per any. Ara tenim 5 milions d'aturats. Per estar a 2 milions, necessites crear 300.000 llocs cada any durant tota una dècada.

Alguns polítics cíclicament ens venen la idea de brots verds i símptomes de recuperació.

No veig cap indicador que indiqui recuperació. El crèdit està baixant a les empreses. No hem fet net als bancs del tot. No deixem de destruir ocupació... Què està veient, vostè?, li diria al polític. Hi ha una idea equivocada quan es diu que si el polític no dóna el missatge optimista aleshores està contribuint a la crisi. No, escolti: vostè el que ha de fer és posar mesures que justifiquin l'optimisme.

Un altre clixé: els ciutadans hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

És que l'economia no és una qüestió de culpes. Si fos el cas, hauríem de fer anàlisis morals, no pas econòmiques. Hi ha administracions que han fet aeroports que no funcionen i AVE on no tocava. I persones que sí que han viscut per sobre de les seves possibilitats. Però als pensionistes d'aquest país no els pots dir que han viscut així. Ni a molts treballadors, en un país on un sou de 1.000 euros avui, entre els joves, ja és de privilegiat.

Per què El País entra en crisi i comença a aprimar la plantilla?

Cap a l'any 2000, els grans diaris van començar a pensar que si no tenien un grup audiovisual potent desapareixerien. Com que no tenien diners, van anar a la borsa. El projecte d' El País tenia equilibrades una part empresarial i una de servei, però quan s'entra en aquesta dinàmica cada cop pesa més la part empresarial. T'has d'endeutar molt i molts d'aquests endeutaments són poc mesurats i difícils d'explicar. I llavors, quan el grup estava més endeutat que mai, va venir la crisi.

¿Això explica que hagi triat ara un projecte lleuger d'estructura?

Nosaltres ens hem inspirat en una revista francesa que es diu Alternatives Economiques . Té 33 anys d'existència, és cooperativa i venen 115.000 exemplars, la majoria per subscripció. Tenen beneficis i no arrosseguen cap deute. I la seva preocupació fonamental és explicar l'economia des de la perspectiva dels ciutadans. Pensem que hi ha un espai de persones inquietes a qui interessa l'economia i volen entendre més què està passant. L'economia ens afecta igual que abans, però ara en som més conscients: és present a totes les pàgines del diari.

Com s'impulsa una revista petita en una època en què impera la cultura del tot gratis?

No pot funcionar el tot és gratis. Al periodista, o el paga la publicitat, o el paga el lector. I nosaltres pensem que es té més garantia de rebre una informació solvent i independent si la paga el lector.

stats