Publicitat
Publicitat

Anna Puig: “Quan estic en flames, el que em fa més por són les càmeres”

Especialista de cinema Intrèpida Té vint-i-cinc anys i en fa quasi deu que va decidir apuntar-se a un curs d’especialista de cinema. Ha participat en nombroses sèries i pel·lícules, tot i que la seva feina base és la direcció esportiva d’un gimnàs

Parla amb serena seguretat i transmet tranquil·litat, així que costa d’imaginar-se-la envoltada de flames, saltant des d’una alçada vertiginosa o barallant-se a cops de puny per a una sèrie o pel·lícula.

Era la típica nena cabreta?

Sí que ho era. Tinc família a les Borges Blanques i quan hi anava m’encantava perdre’m i enfilar-me pels arbres. De fet, de petita al col·legi van veure’m trets d’hiperactivitat: cada dos per tres citaven els pares i els deien que m’apuntessin a algun lloc. I ho van fer: a karate. Va ser un encert, perquè allà em desfogava i anar-hi va aconseguir canviar-me el caràcter.

¿I quan va pensar que això podia derivar en una carrera professional?

Quan era a l’institut no sabia gaire cap on tirar. M’agradava l’esport i competia en karate, però també em plantejava branques de medicina, psicologia, fisioteràpia... Als 16 anys em vaig ficar en temes d’acrobàcies i a picossejar més: sempre m’acabava lligant al món de l’esport. I estava fent un curs d’acrobàcia a l’INEF quan vaig conèixer l’Ángel, que havia muntat una escola d’especialistes. M’hi vaig acostar: “Tinc setze anys, puc apuntar-m’hi?”

Patien gaire els pares?

I encara pateix, el meu pare!

I vostè?

Arriba un moment que ja no ho fas. Als entrenaments proves coses noves, però als rodatges hi vas només amb el que saps fer: si no te n’has sortit als assajos tampoc ho faràs amb les càmeres al davant. Però esclar que pateixes la primera vegada que cremes, que caus per les escales, que lluites amb espases, que saltes per la finestra...

Des de quin pis ha caigut?

Encara em queda molt, però n’he fet de 16 metres: uns cinc o sis pisos fins a aterrar en un matalàs d’aire gegant.

Què cal més, per dedicar-s’hi: fortalesa física o mental?

Cinquanta i cinquanta. Fa falta molt de control corporal, tant per caure com per pegar a algú sense fer-li mal. Però si has de repetir una escena d’escales per sisè cop, t’asseguro que l’últim estàs esgotat. Aleshores compta molt el nivell mental.

I en el moment de començar l’escena, ¿no hi ha un segon de dubte i de pensar “Què hi faig jo aquí”?

Normalment és al contrari: estàs excitat. Saps que sortirà perquè ho tens assajat, però també és veritat que en el set de rodatge la roba és diferent o et posen uns taconassos o unes sabatetes que ho fan més difícil. I, quan acabes l’escena, la pujada és brutal. Després t’hi vas adaptant, esclar.

¿Un s’hi arriba a adaptar de debò, a saltar per la finestra?

Sí, ens adaptem a tot. Recordo començar amb salts de 3 metres i quan queia pensava «Buf, estic bé!» En canvi, un cop fets els de 10 o 15 metres, ara ja no em suposaria res.

I el foc?

La primera vegada et poses molt tens. Et diuen: és millor que no respiris. No pots aguantar gaire temps, esclar, i si a sobre no pots respirar el pols s’accelera. El meu primer cop tenia la sensació que feia mitja hora que cremava. Em vaig tirar a terra perquè m’apaguessin i em van dir “Molt bé! Has aguantat quatre segons!” I jo: “Només?” Però al migdia ja demanava de tornar-hi. Vas amb mil capes de roba i cremes, però l’experiència és una passada. Ara que m’hi he acostumat, quan estic en flames el que més por em fa són les càmeres.

Què sent, cremant-se a l’estil bonze?

Ara ho he superat, però abans era claustrofòbica, i la sensació per a mi era la de ser en un infern del qual no podia escapar. I això que saps que hi ha tres persones amb extintors que t’apaguen en mig segon. Però el pànic hi és, al principi.

Ha aplicat mai el seu ofici a la vida?

Un dia, mentre anava en moto, un conductor va saltar-se l’estop i se’m va creuar. Vaig clavar la moto però jo vaig sortir disparada. Vaig recordar una tècnica que se’n diu salt-caiguda: voles i aterres amb una mà i el mateix peu. Probablement em va salvar la vida.

¿Alguna escena favorita del cinema que li agradaria emular?

No sabria dir-ne la pel·lícula, però recordo una escena espectacular que té les dues coses que més m’agraden: el salt d’alçada i el foc. Un home, en flames, salta d’esquena contra la finestra, trenca el vidre i fa un salt altíssim. És el que més m’agradaria fer, el que tinc pendent: fer un gran salt mentre estic en flames.

¿És un món masculí, el dels especialistes de cinema?

Als primers cursos de l’escola no hi havia mai noies, però ara ha canviat bastant. Ara bé, d’un grup de 15 potser només hi ha 3 noies: encara massa diferència. I el que també passa és que a vegades, tot i que busquen dobles per a personatges femenins, escullen igualment homes i els acaben disfressant. Ara hi ha més papers en què les noies són ties dures. Un dels perills que patim és que sovint no podem portar protecció, perquè ens fan anar amb faldilles. I si has de caure per una escala pots fer-te mal. Si un s’hi fixa veu que els actors que cauen solen anar amb màniga llarga, encara que no toqui per l’estació en què se suposa que estan.

Visibilitzant l'assetjament sexual