Bons temps per al periodisme de ‘me duele España’

BarcelonaHi ha un pessimisme espanyol que ha donat grans obres literàries i pictòriques, d’Azorín a Zuloaga, de Regoyos a Ramón y Cajal. En canvi, en periodisme –en el periodisme contemporani, especifico–, el saldo és francament més galdós (i no precisament Benito Pérez). Hi ha una tendència dels diaris més recalcitrants a invocar aquest esperit de derrota al mínim contratemps. “La rendició de Sánchez”, diu l’‘Abc’ en portada. “Sánchez: rendició d’Estat”, el secunda ‘La Razón’. “Sánchez humilia l’Estat en acceptar un mediador amb Torra”. Tot plegat, pel fet d’assumir que el diàleg amb Catalunya es faci amb llum i taquígrafs: quin és, exactament, el problema? No s’explica, no s’argumenta, no es raona: només es lamenta.

I, en tot cas, ¿quantes rendicions a l’any es poden consignar, abans de no fer el ridícul? No fa ni dos mesos que ‘El Mundo’ obria portada amb el titular “La rendició de Pedralbes”, ‘La Razón’ assegurava que el president espanyol “claudicava” i l’‘Abc’ deia que Sánchez era “reu del seu pacte”. El motiu de la desfeta? Escenificar una certa bilateralitat en les relacions. ‘El desastre! La hecatombe! El contubernio!’ Com acostuma a passar, aquests temes que obren portada a Madrid (‘El quiebro! El desgarro!’) després a Catalunya ocupen llocs molt més modestos a les primeres pàgines. En el cas del relator, tan sols ‘El Periódico’ hi obria portada –se suposa que per posar en valor el gest de Sánchez–, mentre que ‘La Vanguardia’, ‘El Punt Avui’ i l’ARA ho relegaven a mòduls discrets i clarament secundaris o terciaris, conscients que la transcendència històrica d’aquesta notícia és minsa.

El lector de la premsa de Madrid deu viure amb l’ai al cor. I sense entendre com és que, tant anar de rendició en rendició –cap setmana sense la seva derrota!–, encara no s’ha assolit la desfeta final.