Convertir Pibernat en màrtir de la llibertat d’expressió
A Marina Pibernat les expansions catalanòfobes a Twitter li han costat el lloc de número 4 per ICV-EUiA a Girona. Normal: difícilment unes sigles poden assumir algú amb un control tan pobre dels seus missatges. Aquest dissabte, tanmateix, dues columnes de diaris li feien costat. Una era a El País, en un article escrit per Beatriz Silva i Javier Pérez Andújar (i que incloïa 16 adhesions més). Deia el destacat: “Una candidata d’esquerres abandona davant el violent assetjament independentista”. L’ús de la paraula violent em sembla malintencionat: suggereix un clima social que, en realitat, només s’ha donat a la bombolla de Twitter. La columna fa, a més, algunes trampes. Consigna que la candidata va dir “ derechona catalufa ”, però deixa de banda que el mateix tuit acabava amb un “ estáis cagaos, escoria ”, davant del qual no es pot fingir gaire sorpresa perquè li hagin contestat amb vehemència. O, ja que parlem de violència, l’article tampoc no diu que un dels missatges de Pibernat a la xarxa era un gens edificant -i no sé si violent- “CiU ha de ser destruïda”. En definitiva, l’article aplica dues vares de mesurar, una als tuits ofenosos de Pibernat i l’altra als qui han reaccionat amb insults. A mi, cap de les dues parts en conflicte em suggereix coses gaire bones sobre la condició humana -trols són trols- però aplico un grau d’exigència més gran per als qui pretenen ocupar càrrecs electes.
També defensava l’excandidata Gregorio Morán a La Vanguardia : “Jo votaria per Marina Pibernat Vila, de Girona, a la qual no conec”, escriu en un article amb perles com “Oriol Junqueras em fa fàstic” o “Això de Pablo Iglesias i Catalunya m’importa una merda”. Però fujo de tema: ¿estàvem escandalitzant-nos de la manca de control a Twitter o alguna cosa així, oi?
