23/12/2018

Deixeu que acoloreixin en pau

2 min
Deixeu que acoloreixin  en pau

Soc un dels que s’empassen els títols de crèdit fins que han desfilat tots els ajudants elèctrics, conductors i cuiners. Fins que obren els llums de la sala i el personal del cinema treu l’escombra no m’aixeco de la butaca. No he arribat tard a una pel·lícula en els últims vint anys, perquè crec en la integritat de l’obra. Odiava que retallessin els films per adaptar-los al format televisiu de quatre terços. O que doblin una història i em robin les veus originals dels actors, amb les seves tremolors, inflexions i timbres únics.

Dit això, no entenc que hi hagi debat sobre el procés d’acoloriment d’imatges històriques clàssiques. La polèmica ha tornat a escena perquè Peter Jackson està restaurant filmacions de la Primera Guerra Mundial de manera que el resultat sembla una pel·lícula rodada actualment. Aquelles imatges tenien una funció no artística, sinó documental. I, pel fet de ser del principi del segle passat, acusaven una sèrie de limitacions tècniques (comparades amb les càmeres d’avui), a més del deteriorament típic d’una conservació deficient.

Si ara les imatges restaurades tenen una vida nova, que acosti aquella situació als nous públics, tot això que hi haurem guanyat. Els dos únics problemes que hi veig són menors. D’una banda, potser algunes d’aquestes imatges sí que es van prendre amb l’objectiu de tenir un look determinat i jugant amb el blanc i negre per aconseguir un efecte dramàtic: el resultat acolorit potser és més real, però paradoxalment perdrà una part del seu efecte. L’altre problema és que s’accepta que el blanc i negre és cosa-del-passat, i això pot distanciar les noves generacions de consumidors audiovisuals del cinema clàssic. Però, al final, si algú se’n distancia per aquest motiu potser és perquè no era el seu destí mirar pel·lícules de Lubitsch i companyia. I, en tot cas, magnífiques pel·lícules contemporànies, com Cold War i Roma, fan molt més per estimular l’amor pel blanc i negre que no pas el que es pugui perdre amb acoloriments com els que porta a terme Jackson.

La clau de tot plegat és entendre la diferència entre obra artística i documental. Cal preservar la idea d’un autor, que ha treballat una pel·lícula a partir d’un codi que conté la mateixa obra: se suposa que els plans, els moviments de càmera, la paleta de colors i el muntatge tenen una raó de ser i guarden coherència interna. Però si no hi ha pretensió artística al darrere i es tracta només d’obrir una finestra al passat, netejar els vidres i poder-lo veure amb claredat i definició no és res que hagi de fer perdre la son a ningú.

stats