Fa temps que la piconadora mediàtica ha decidit que la frontissa a Espanya ha de ser Ciutadans i no pas Podem. Era només qüestió de temps, i portades, que la demoscòpia reflectís el cop de timó. (La demoscòpia és aquella estranya realitat paral·lela que, amb l’excusa de copsar un estat d’ànim, el provoca.) Un exemple. Titular d’'El País' el 30 d’octubre: “Els quatre partits grans rebutgen fer servir Catalunya com a arma electoral”. 48 hores després, el mateix diari comença una crònica política amb: “Queda enrere la fotografia de quatre partits al mateix nivell en la disputa per la primacia electoral. Ara són tres”. Ni Agatha Christie era tan expeditiva, amb aquells deu negrets minvants. Doncs bé: dijous va parlar el CIS i -a diferència de les enquestes de premsa- deixava lluny Ciutadans de la segona plaça. De fet, amb un 14,7% d’estimació de vot és més a prop del 10,8% de Podem que no pas del 25,3% del PSOE. Però 'El País' mantenia impertèrrit la idea que això és cosa de tres: “PSOE i PP es disputen el podi i Ciutadans va a l’alça”. Em quedo, però, amb aquest subtítol de l''Abc':“C’s es converteix en tercera força davant l’imparable ensorrament del populisme”. Ja se sap: el populisme, com el nacionalisme, sempre és el de qui no ens agrada.