PAREU MÀQUINES

Explicar-ho, la vacuna contra el silenciament de periodistes

Cal lluitar contra la tendència dels governants de vetar els mitjans que els són incòmodes

ÀLEX GUTIÉRREZ
ÀLEX GUTIÉRREZ

Quan era estudiant de periodisme i llegia i rellegia el llibre d’estil d’‘El País’ –santa innocència– estava enamorat d’aquest article: “El dret a la informació és sobretot del lector, no del periodista. Si es troben traves, se superen. Si aquestes afegeixen informació, s’expliquen. Si no és així, s’aguanten”. M’agradava com retrataven uns reporters amb l’estoïcisme dels detectius ‘hard boiled’, com Sam Spade. Però potser hauríem de revisar-ho. En pocs dies hem vist com un jutge ha obligat la Casa Blanca a retornar l’acreditació de premsa que havia pres a Jim Acosta, de la CNN, i també com David Lidington, mà dreta de Theresa May, va excloure ‘The National’ d’una trobada amb periodistes celebrada a Edimburg i amb el Brexit com a inevitable tema de fons. Tenint en compte que, dels 37 diaris disponibles a Escòcia, només aquest és obertament independentista, és evident quin és el motiu del veto. El diari ho explicava –i feia bé– reproduint un diàleg absurd: l’equip de Lidington deia que no els tenia a la base de dades, tot i que tres dies abans els estaven bombardejant amb notes de premsa. Com que més del 40% dels escocesos són independentistes, apartar l’únic mitjà que els representa és d’una covardia clamorosa.

Els intents de silenciar la premsa s’han convertit, en els últims temps, en una pràctica habitual que caldria considerar que aporta sempre informació. En concret, informació sobre el poc ‘fair play’ d’un determinat governant. I, per tant, s’han de consignar. Fins i tot si admetem que alguns periodistes, més que preguntes, fan estranyes arengues polítiques o, fins i tot, editorials que no demanen cap resposta, l’obligació de retre comptes del governant hi és. I, al capdavall, els polítics acaben contestant amb evasives la meitat, o més, de les vegades.