Cal imaginar-se Felipe González cosint laboriosament unes colzeres de tweed en una jaqueta de sencillo ciudadano abans d’acudir a La Vanguardia per ser entrevistat i mirar de desfer l’onada d’indignació que va provocar la seva carta a El País. Sí, la que deia que la situació a Catalunya era “el més semblant a l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta del segle passat”. (Nazis i feixistes, vaja, però dit a la manera dels que parlen d’uns magatzems de la plaça Catalunya per no dir El Corte Inglés.) El diari s’hi posava bé i, a l’article del director, s’afirmava que en aquest intent de “missiva d’afecte” als catalans, Felipe “no va trobar el to”. Vaja, pobre, sap greu...

El titular de portada ja deixava clar que ara tocava un Felipe xaiet: “La reforma ha de reconèixer Catalunya com a nació”, en un fantàstic brindis al sol que ningú recollirà. En tot cas, l’interès de l’entrevista era veure com s’enfrontava a l’aventurada frase que l’ha perseguit aquests dies. “No estic en condicions de dir que hi hagi intenció feixistitzant a Catalunya”, diu el subtítol de portada. Podria semblar una disculpa, oi? Doncs no pas. A l’interior del text, el compañero Felipe comenta: “Em preocupa que hi hagi hagut una mala interpretació de les meves paraules”. O sigui, que la culpa és de qui es va ofendre, per no saber llegir. I remata: “No estic en condicions de dir, no m’atreveixo a dir, perquè no tinc les dades per saber-ho, que hi hagi una intenció feixistitzant, o conduent al feixisme avui a Catalunya”. Recargoladíssima sintaxi -aquest impronunciable feixistitzant - que se li pot girar com un mitjó en contra. Felipe no diu que es va equivocar: diu que no té les dades per afirmar-ho. Ergo tampoc les té per negar-ho. I, per tant, manté l’ofensiva llufa penjada a l’esquena dels sobiranistes.