González i Aznar arreglen Espanya des del sofà

BarcelonaDiem "arreglar el món" quan quedem amb els col·legues per prendre unes birres i fer-la petar. És irònic, esclar. Quan el bar abaixa la persiana el món segueix si fa no fa igual –amb els carrers més bruts, sobretot si és al Raval–, però marxem cap a casa amb el pas vacil·lant i la consciència afartada. Aquest va ser l'exercici al qual es van lliurar González i Aznar. Tots dos es van dedicar a arreglar el món des de la seva còmoda posició, a l'altra banda de les portes giratòries. Es van creuar afalacs –ells, que s'havien llançat ganivets– i van recordar els vells temps, immersos en un dolç núvol de nostàlgia i amnèsia: no consta, per exemple, que parlessin de corrupció o de terrorisme d'estat.

La diferència entre les nostres arreglades de món i les seves és que –tot i que siguin igualment efectives, és a dir, gens– les seves mereixen portades llepa. En aquest cas, a 'El Mundo' ("González i Aznar demanen «centralitat» als seus partits") i 'La Razón ("Aznar-González, el desbloqueig"). "Regna entre ells una envejable sintonia que ja voldrien per a ells els seus actuals successors", diuen a 'La Razón'. Sí, esclar. Des del sofà és fàcil exhibir somriures displicents. Em crida l'atenció, per cert, que 'El País' no ho tregui en portada. Efectes secundaris de l'ejecció cebrianesca, suposo. En tot cas, el diari de Prisa sí que en fa crònica en pàgines interiors, i és l'únic, dels que he llegit, que se'ls mira irònicament, sense ensabonar-los. I, sobretot, l'únic que esmenta la qüestió catalana. Els altres parlen de "decisions importants" o de "grans temes" que cal abordar, però no especifiquen quins. És ben comprensible que no ho facin, perquè una manera de manual de negar la realitat que no vols assumir és, en primera instància, no posar-li nom. Vana nostàlgia del bipartidisme de corró.