24/03/2019

Gravar o no gravar, aquesta és la qüestió (2)

2 min
Gravar o no gravar, aquesta és la qüestió (2)

La bretxa que separa els periodistes que graven les entrevistes dels que no ho fan té implicacions profundes, més enllà de les preferències entre mètodes i eines. En parlàvem ahir, per la confessió de Jill Abramson, exdirectora del ‘New York Times’, a qui han criticat per dir que mai enregistrava les converses i tan sols prenia notes. Els del bàndol de la llibreta argumenten que del que es tracta és de recrear una conversa, i això passa per filtrar les respostes obtingudes i manipular-les (en el bon sentit, és a dir, editant-les) per ajustar al màxim el resultat a l’esperit de la conversa i que alhora el resultat sigui un text viu. És cert que el 95% dels entrevistats parlen de manera que seria inviable reproduir literalment les seves respostes: per la llargada, per les repeticions, per les incoherències gramaticals que tots fem i que en la llengua oral colen però que per escrit són indigeribles... Però gravar no vol dir després abocar-hi necessàriament la literalitat. Però va molt bé tenir les paraules exactes, perquè sovint contenen matisos que no es poden trair.

Dit això, he d’admetre que la majoria d’entrevistes tramposes que detecto no ho són pas per manca de gravadora. Les traïcions acostumen a ser conscients. Per exemple, preguntar una qüestió de sí o no, formulada amb paraules connotades, i un cop obtingut el monosíl·lab elevar-lo a titular amb la formulació viciada de la pregunta. O directament deixar fora els matisos que perfilen una resposta polèmica i complexa. La prova definitiva que el pengim-penjam d’anar sense gravadora funciona és que pots acabar dirigint el 'New York Times' sense que ningú et qüestioni fins que tu no ho expliques obertament. En el fons, som uns sentimentals i preferim la literatura a la realitat. I esclar que existeix la veritat literària a les arts, però... ¿existeix en periodisme?

stats