Justícia al súper: massa bonic per ser veritat

Barcelona'El Periódico' fa una peça de sis paràgrafs explicant una curiosa revenja. A una noia li cauen 20 euros a terra mentre comprava al súper. Una dona els agafa i li recorda la presumpta norma segons la qual el que hi ha a terra pertany a qui s'ho troba. La noia la segueix fins a l'aparcament i, quan la dona deixa les bosses del supermercat a terra per obrir el maleter, li pren les bosses en justa aplicació de la norma que li havia costat 20 euros. Segons narra el diari, la jove va sortir guanyant amb el canvi i ho explicava ufanosa. Només que a l'última línia de la publicació hi diu: "Aquesta història és un acudit, no és real!" Suposo que ho deu haver afegit a última hora, veient que l'anècdota inventada es convertia en viral. Però, en tot cas, posa de manifest que es va publicar sense cap comprovació, un pescaclics més dels que inunden la xarxa a diari. És el problema de les històries massa bones: que no acostumen a ser reals. La realitat rares vegades es presenta amb contorns tan esfèrics.

Profanar

Poden imaginar la simpatia que em genera Franco i el respecte que em genera la seva execrable figura. Però detecto que diversos mitjans –inclòs l'ARA– tendeixen a evitar la paraula 'profanar' en les notícies sobre l'artista gallec Enrique Tenreiro i la seva acció consistent a pintar un colom de la pau de color vermell sobre la tomba del dictador. ¿Per què evitar la paraula que és la més precisa? Constatar que s'ha profanat la seva tomba no hauria d'implicar cap mena de disculpa o simpatia envers Franco. Aquest tipus d'utilitzacions esbiaixades del llenguatge acaben ajudant al discurs victimista de tots aquests populismes que estan sacsejant l'arena internacional. I la nostra.