L’article 155 i el llenguatge del maltractador

HI VA HAVER un temps en el qual una convocatòria d’eleccions potser hauria evitat l’aplicació del 155 a Catalunya. Però el PP ha repetit per activa i per passiva els últims dies que amb això ja no n’hi ha prou. És una estratègia comprensible: el partit té una implantació gairebé residual a Catalunya, així que el cost polític que paga per aquesta decisió és pràcticament nul. En canvi, la decisió del president -amb el dubte extrem sobre si s’estava duent Catalunya a la República o al Pedregar- és molt més complicada, la qual cosa explica les vacil·lacions infartants d’ahir.

Per tant, atribuir a Puigdemont l’aplicació del corró repressiu del repugnant article 155 -bàsicament: una carta blanca per executar qualsevol de les polítiques perdudes a les urnes- suposa l’assumpció plena del llenguatge del maltractador: em fa més mal a mi que a tu, no em deixes més remei, jo sé el que et convé. Això ho expressa la premsa de manera subtil, com fa El País amb el titular de portada: “Puigdemont deixa via lliure al 155 en negar-se a convocar eleccions”, o de manera molt més grollera, com fa el diari basc El Correo amb “Puigdemont renuncia a convocar eleccions i no frena el 155”. També El Periódico de Aragón i el titular “Puigdemont sembra confusió i aplana el 155”. O, encara més passat de voltes, La Voz de Galicia, que porta unes setmanes ben hooligan amb el tema i obria amb “Puigdemont elegeix el 155”. Mentrestant, La Razón llança altre cop la canya, amb un esquer nou. Un subtítol de portada afirma: “El Senat aprova l’aplicació gradual del 155 i Rajoy només el frenarà si dimiteix el president”.

Si hi hagués voluntat de diàleg polític, el PP -que va negociar amb ETA- no activaria l’article dels trons. Però la tempesta mediàtica espanyola dicta un altre relat: la culpa, com era imaginable, és dels catalans.