A la portada de l’últim número de la revista ¡Hola!, la reina Letícia apareix amb dos mòbils a la mà. El Mundo recull el guant i dedica sis paràgrafs a la peça “Letícia no es desenganxa dels seus dos telèfons mòbils”. El morbo de la notícia, esclar, és l’existència d’un segon aparell, la qual cosa suggereix doble vida i despentinaments diversos. El diari ho qualifica, fins i tot, de “gran incògnita”. Però al cap de poques línies explica que una és la línia personal, que ja tenia, i l’altra la proporcionada per la casa reial. Vaja, que té telèfon d’empresa (com d’altra banda ja sospitàvem tots els que li cofinancem la factura, via impostos).

Quan redacto això la notícia més vista de la secció rosa del diari és “ Infanta Cristina: les 20 hores que va passar a Madrid, i no per feina”. De nou, la imaginació és fèrtil i s’embranca en especulacions d’índole festiva. Però no, resulta que només volia veure la família. Un tercer titular, del mateix diari: “Entrepà de formatge manxec, el menú de la infanta Cristina en el judici de Nóos”. En castellà no hi diu bocadillo, sinó bocata, que sona més obrer. Bocatanocilla, per entendre’ns. A dins ens assabentem que els entrepans els compra l’escorta, per a tota la comitiva, i que a la infanta “també li agraden de pernil salat o de llom amb formatge”. Evidentment, el de manxec tenia molt més números d’ascendir al titular. Hi va haver un temps en què la família reial era objecte d’una protecció de la premsa que era fruit de l’amenaça judicial, però també d’un cert acord no escrit inspirat per l’esperit-de-la-Transició. Aquell vel sacralitzador ha caigut feliçment, però l’abundància d’anècdotes sobre mòbils i formatges pot acabar enfitant-nos tant que ja no trobem a faltar més periodisme fiscalitzador sobre les seves activitats oficials.