Publicitat
Publicitat

PAREU MÀQUINES

L'ídol unionista Marlene Wind, en tres conceptes

Certa premsa destaca més les preguntes genèriques de la professora que la intervenció de Puigdemont

La premsa unionista ha convertit la professora Marlene Wind en la seva nova ídol, després que durant la conferència a Dinamarca del president Puigdemont li disparés una salva de preguntes incisives. Les portades d''El País', 'El Mundo', 'La Razón' i 'El Periódico' destaquen més la seva intervenció que no les de l'autor de la conferència. Per què deu ser? I els digitals frisen amb titulars de verbs tremendistes: "Arracona", "acorrala", "desmunta" i similars. El cert és que les preguntes d'aquesta professora són, diguem-ne, les que es llancen en sèrie contra els moviments independentistes en general i demostraven molt poc coneixement específic de la qüestió catalana i espanyola. No és una valoració meva: ella mateixa ho admetia, al principi de la seva intervenció, detall que ha estat omès a la majoria de cròniques. I aquest és el primer concepte.

El segon seria recordar que la professora no té un punt de vista neutral (ni té perquè tenir-lo, esclar). Un cop d'ull a la seva bibliografia i als organismes per als quals ha treballat evidencien que és una defensora de la supranacionalitat. És a dir, de la rendició dels estats a les estructures de la UE. Una antisobiranista, doncs. I, per tant, poca gràcia li deu fer que el seu somni paneuropeu estigui disputat per la realitat de les regions i nacions que aspiren a poder-se governar.

I arribem al tercer concepte. Llegeixo una reveladora entrevista d'Andreu Barnils a Vilaweb on el periodista li pregunta: "Dinamarca concedeix el dret d’autodeterminació a les seves regions [Fèroe i Groenlàndia] i Espanya no". La seva resposta és: "Perquè són molt pobres i ens és igual. Perdó! Això no ho hauria d’haver dit". Doncs mira, ha estat molt bé que ho diguessis, Marlene Wind: queda tot molt més clar.

Etiquetes