La Generalitat ha anunciat que vol cobrar una taxa als bancs pels pisos que mantinguin buits. I jo, malfiat, m’esperava que la premsa criticaria majoritàriament la mesura, tenint en compte la triple condició de la banca a les grans capçaleres: anunciant, accionista -a través de fons d’inversió- i/o moduladora del seu deute. Però vet aquí que el conseller Santi Vila rebia uns quants copets a l’esquena. A El Periódico, per exemple: dues estrelles verdes. I fins i tot a El Mundo -fletxeta cap amunt (a un polític de CiU!)-, on deien que feia “bé de posar fre a la desídia de les entitats bancàries”. L’única fletxa cap avall la posava El Economista, a Andreu Mas-Colell. Deia que la mesura era “una ocurrència desencertada” i “una coacció per recaptar que no servirà la fi que persegueix”. Expansión, en canvi, s’ho creia i titulava: “Catalunya ingressarà 25 milions amb la taxa dels pisos buits”, sense cap condicional i donant per bo el càlcul de la Generalitat. Si s’han llevat amb el peu optimista, brindarem plegats per la bona salut del periodisme. Si s’han llevat amb l’altre, arrugarem el front, entonarem un hummm col·lectiu i deduirem que si aquesta la deixen passar és que estem parlant de la xocolata del lloro.

Les històries boniques

Durant sis mesos la redacció d’ El Periódico es va concentrar cada dimecres a les portes del diari per reclamar l’alliberament del seu reporter Marc Marginedas, retingut a Síria. I a les concentracions, sostenint la pancarta amb força, hi havia sempre un home que no formava part de la redacció. Ahir el diari revelava que es tractava de Francesc Zaragoza i l’entrevistava a la contraportada, com a agraïment. Què el lligava a Marginedas? Res més que esmorzar al mateix bar. No havien creuat mai cap paraula, però sentia que era algú del barri i calia fer-li costat. La peça era un bon exemple de la potència que pot tenir el periodisme que parla d’històries boniques i de bona gent a peu de carrer, la que mal anomenem anònima.