Notes per a la descoronavització de TV3
TV3 està complint amb escreix la seva missió de servei públic amb l’epidèmia del coronavirus. Es podrien fer algunes objeccions puntuals, però és evident que el seu públic ha rebut informació rigorosa i en grau suficient. Jo fins i tot diria que hi ha hagut un excés de cobertura, però les dades d’audiència -per sobre de les habituals- evidencien que hi havia molta set informativa sobre el covid, ni que sigui perquè els mitjans mateixos hem alimentat l’hiperseguiment de la pandèmia. És coherent amb l’era d’empatx informatiu que ens ha tocat viure.
Ara, però, va arribant el torn de recuperar la normalitat. TV3 s’enfronta al repte més important dels últims temps i temo que ho faci amb una mà lligada a l’esquena. Per exemple, a les privades, alguns programes comencen a tornar al plató, amb les mesures de seguretat pertinents. A TV3, en canvi, encara no hi ha un pla clar de desconfinament i, aparentment, no es restituiran les rutines fins al setembre. Òbviament la salut del personal ha d’estar en primer terme. Però, o bé les privades estan cometent una imprudència temerària que s’hauria de denunciar, o bé TV3 pot acabar pecant per un excés de zel que la deixi en desavantatge.
Un altre aspecte són els canals secundaris. El 3/24 ha estat connectant amb TV3 durant bona part de la graella. Això ha permès dues coses: minimitzar la mobilització de personal i, de passada, donar un extra d’audiència als programes del primer canal. Però, en la fase que es va obrint ara, el 3/24 ha de recuperar la seva funció de referent informatiu, de manera que alliberi TV3 perquè pugui aprofundir en tot el que no és coronavirus i segueixi formant part del seu servei públic. Una altra cosa és si té els recursos per fer-ho complir. Aquests dies he estat veient La unidad i White lines, de Dani de la Torre i Álex Pina, respectivament, i cada cop m’espanta més la bretxa que s’obre en la factura de les sèries creades a Catalunya i les que el sistema audiovisual espanyol col·loca en el mercat global via plataformes.
I deixeu-me que dediqui l’últim paràgraf al Super3/33. Ara és l’hora de donar-li l’impuls que tantes vegades s’ha anunciat, o escapçarem per la base l’entrada de nous espectadors en català. Una cosa que caldria estudiar és fins a quin punt pot connectar els nens amb les pel·lícules que tenen versió en català. Els pares hem suat tinta, en aquestes setmanes de confinament, perquè la canalla no mirés només cinema en castellà. I no pot ser que hagi estat més fàcil trobar-ne en una televisió excel·lent però local, com Betevé, que al canal infantil i jove de la Generalitat.
