La imputació de la infanta ha activat el mecanisme reflex clàssic de la premsa amb tendència al vassallatge: parlar més del jutge que no de la imputada. La Razón s'inclinava directament per l'humor surrealista amb l'avantítol de portada "La interlocutòria del castrisme". Eing? Com hem saltat de la infanta al camarada Fidel? Marxisme pur, però del de Groucho i família. La millor foto era la d'El País, que reprodueixo aquí: quin contrast entre Cristina, radiant, i un Urdangarin enfonsat i derrotat (o potser li clava les dents, vampir que xucla la innocència de la pobra infanta?). L'editorial del diari feia equilibris: deia que la imputació era "pròpia d'una democràcia assentada", però recordava diverses vegades que no s'ha provat cap delicte i tendia a vendre la imputació com l'oportunitat d'aclarir els dubtes sobre els seus moviments dineraris. El diari acostuma a apuntalar la institució, però el dia anterior va patir un punt de fuga: l'article de Rosa Montero a la contraportada. "Quin petri, desolador, incomprensible desert tindrà al cap un Urdangarin? Per no parlar de la senyora d'Urdangarin (que espero que la imputin)", escrivia, amb capacitat predictiva. La columnista desgranava altres casos de meninges que trobava pintoresques i rematava: "Tots aquests cervells em resulten irreconeixibles, no els considero de la meva espècie, són subhumans. M'és més fàcil entendre un coleòpter que aquests monstres banals". Un sorprenent Montero unchained que contrasta amb el to conciliador del diari en els assumptes reials.

Al racó de pensar

JOSÉ LUIS ROLDÁN

ARTICULISTA DE LIBERTAD DIGITAL

"No s'ha d'oblidar que aquests llots pestilents vénen de la 'pols del camí' de l'anomenat 'procés de pau'; són un acte més en la representació d'aquesta infame farsa escrita per un babau solemne"