Programes matinals: entre la cadaverina i la putrescina
S’associa la carronya als voltors, però en realitat hi ha molts animals que s’alimenten de carn podrida. El dragó de Komodo ho fa; també les hienes i els coiots. I també en el regne dels invertebrats trobem il·lustres carronyaires, com les moscardes de la carn, que juguen un important paper en el reciclatge del nitrogen i del carboni.
Una de les coses més admirables d’aquest sistema d’alimentació és el ventall de mecanismes que aquests animals desenvolupen per no acabar intoxicats per la putrefacció. Al capdavall, la carn comença a descompondre’s des del moment en què mor l’animal, així que de seguida va atraient insectes i criant bacteris. Per si no fos prou repulsiu, ben aviat es comencen a alliberar dues substàncies fètides de nom prou explícit: cadaverina i putrescina. Totes dues apareixen quan es descomponen els aminoàcids dels organismes traspassats a millor vida. Si escalfes prou la cadaverina -punt d’ebullició: 179 graus, però a 62 graus els vapors ja es poden inflamar- en resulta un núvol d’alta toxicitat.
Aleshores, com s’ho fan tots aquests carronyaires per no acabar malalts amb una dieta tan indigesta? La natura, que com ens diuen als documentals de La 2 és meravellosa, disposa d’una varietat admirable d’estratègies per a les seves criatures. Per exemple, alguns animals tenen enzims específics capaços de degradar les toxines botulíniques que produeix el bacteri Clostridium botulinum i que són un verí dels més potents que es coneixen. Altres aus han perfeccionat el seu sistema immunològic fins al punt que, si detecten toxines a la carn, vomiten automàticament. El cas del voltor resulta potser dels més sorprenents: la seva orina és molt rica en amoníac, la qual cosa permet que la facin servir com a agent esterilitzant.
Llegeixo que els programes matinals de les televisions privades estan estudiant la manera d’entrevistar algun dels membres de la Manada. Entenc que la dificultat no és convèncer-los, sinó trobar la manera que el rebuig de part de l’audiència no s’acabi transformant en un boicot a les televisions. Mònica Planas explicava a la perfecció, al diari, quina era l’estratègia sibil·lina: els planten un micro a la mínima que poden, esperant que cedeixin a la pressió i deixin de contestar monosíl·labs. ¿No és fer trampa, perquè fent veure que els persegueixen per fiscalitzar-los, en el fons el que fan és alimentar-se’n? Si finalment algun d’aquests energúmens esclata i parla, ¿no es posarà al mateix nivell la seva versió i la de la víctima, que per mantenir un mínim d’intimitat només ha pogut defensar-se per carta? ¿Li demanaran aleshores a la noia que respongui? Però, sobretot, la pregunta que m’ocupa aquesta setmana és: ¿quin mecanisme han desenvolupat en aquests programes perquè el seu personal no caigui fulminat pels bacteris intoxicadors, quan claven les dents fins a la geniva en tota aquesta carronya?
