Sota la capçalera d’'El Mundo' hi ha, cada dia, una frase que és fàcil lligar-la amb algun dels temes d’aquella portada. Així, el dia que s’explicava la nacionalització de Bankia es recorria a Mark Twain, per recordar que “un banquer és un senyor que ens presta un paraigua quan fa sol i ens l’exigeix quan comença a ploure”. Quan van publicar el carnet de caça del rei (ara ja emèrit) la frase era “El pastor esquila les ovelles, no les devora”. O, quan la notícia era el procés contra Messi per desviació d’impostos, es recorria a Molière: “Som fàcilment enganyats per aquells qui estimem”, una clara referència al pare del jugador, que és qui s’encarrega dels seus negocis.

Aquest dimecres, la frase és un proverbi llatí: “Que es faci justícia encara que pereixi el món”. No hi ha cap notícia de portada que pugui ser il·lustrada amb la sentència. La qual cosa fa pensar que la cita s’ha escollit per subratllar la mateixa aparició del diari, tot i que el dia anterior la redacció va secundar la segona jornada de vaga –en l’anterior, la setmana passada, es va frustrar la sortida del rotatiu–. La frase pot ser llegida com una presa de posició per part de l’empresa: el diari sortirà, contra tot i contra tothom, incloent-hi la redacció. És una hipòtesi, esclar, però per a mi la frase és símptoma que pinten bastos en un diari que va ser un revulsiu –malgrat tots els excessos, el joc brut amb la qüestió catalana i les guerres unipersonals del seu primer director– per al periodisme espanyol.

Àlbum de titulars
“Carles Puigdemont s’arregla la melena” (LaVanguardia.es)