Semillibertat, un terme controvertit i incòmode

BarcelonaLa llibertat és un concepte, per definició, absolut. Si li comences a posar matisos, adjectius o prefixos... miau. Per això la paraula semillibertat resulta incòmoda, aplicada als presos polítics independentistes, i els mitjans sobiranistes tendeixen a evitar-la. A Vilaweb, per exemple, la veig aplicada només un cop a Cuixart i Sànchez, però en canvi sí que la fan servir per a altres casos. A El Punt Avui, o a l’ARA, també la compto molt poques vegades. Esclar, és un terme útil –sobretot quan no vols repetir “tercer grau” una i altra vegada–, però s’entén perfectament que, en aquest cas concret, hi ha tanta polaritat –o màrtirs o privilegiats, segons el clixé– que fins i tot un terme d’arrel jurídica desperta suspicàcies.

Aquest divendres, per exemple, només La Vanguardia i El País parlaven de semillibertat en portada, els dos diaris més institucionalistes. Si tirem cap a la dreta, la semillibertat s’esfuma dels titulars perquè el relat d’aquests diaris passa per fer creure que els líders independentistes han sortit ja de la presó. "El TS obre la via a la tornada a presó dels presos del Procés" (La Razón) o "El Suprem marca la tornada a la presó dels presos de l’1-O" (El Mundo). No és el cas: ells són a presó, i tenen permís per sortir-ne durant el dia, i no a l’inrevés. Però els 505 quilòmetres de distància permeten fer servir aquestes torsions semàntiques. I, aleshores, hi ha l’Abc, que és qui editorialitza més ja des del titular, amb "El Suprem amenaça els privilegis dels presos del Procés". Privilegi és una paraula molt subjectiva. Més encara quan parlem de gent que és a la presó. Però quan el braç executor i la boca que ho explica formen part del mateix cos, resulta ben fàcil acabar creient-se les pròpies construccions.