Sobre particularismes folklòrics i no-nacionalismes

BarcelonaRiure per no plorar. El diari La Razón dedicava el seu editorial del 12-O a insuflar una mica d’ànims en l’autoestima de l’españolito, a qui tractava amb una barreja de condescendència i piloteig. Segons el rotatiu, els espanyols “són crítics per naturalesa amb el seu país”. Això de “per naturalesa” em sembla un tic de nacionalisme curiós, per cert, tenint en compte com acostumen a renegar del terme. Continuo llegint i topo amb una frase segons la qual els mals d’Espanya “en el fons no deixen de ser més que problemes polítics i s’han d’enfocar com a tals”. És de traca i mocador que advoquin per la resolució política dels problemes polítics mentre aplaudeixen amb les orelles la repressió i criminalització de l’independentisme. L’aplaudeixen i l’afavoreixen, de fet, ja que en són destacats impulsors. Encara es posa tot més psicofàntic quan l’editorial advoca per “defensar els valors liberals de respecte a totes les opcions polítiques” i la idea d’Espanya "com a comunitat integradora i igualitària i no la d’un territori hostil com propaguen els nacionalistes supremacistes”.

Bocabadat i esmaperdut –suposo que el respecte per totes les opcions polítiques no inclou l’independentisme– arribo al gran solo de guitarra de l’editorial. Retinguem la idea d’Espanya acollidora i respectuosa, abans d’enfrontar-nos-hi. “A Catalunya, l’esquerra ha preferit entrar en el joc del nacionalisme i anteposar uns suposats drets històrics, greuges identitaris i particularismes folklòrics, quan no xenòfobs, als principis il·lustrats d’igualtat i justícia”, diu el diari. Reduir el catalanisme a les sardanes i negar la història de segles que sustenta una cultura és qualsevol cosa menys integrador i resulta especialment ofensiu venint d’un grup editorial que –al marge del que digui la seu social– és català.