Primera manera. "La independència s'estanca en un 54,7%" (vist en diversos mitjans). Formulat així, el lector pot pensar que, en un hipotètic referèndum, el sí obtindria poc més de la meitat dels vots. Però el que l'enquesta mostra és que, en un hipotètic referèndum, el sí guanyaria per un còmode 71,2%. ¿Com és que hi ha aquesta diferència? Doncs perquè el diari presenta el percentatge sobre el total de població, no sobre els que diuen que anirien a votar. Subtilment, suma l'abstenció pel no. Segona manera. "El suflé independentista sembla haver tocat sostre a Catalunya". El periodisme fa servir la metàfora del suflé per suggerir un moviment buit i circumstancial que, després de pujar, es desinfla. L'enquesta mostra la polaroid del moment, però el diari s'aventura a fer una projecció de futur amb una metàfora culinària que té més de futurologia que d'anàlisi d'una enquesta. Tercera manera. "El no a la independència entre els votants del PSC creix 20 punts en un any i mig" (Crónica Global). El titular deixa de banda que el nombre de votants del PSC, en l'últim any i mig, només ha fet que baixar. ¿I endevinen qui són els que han sortit per potes? Efectivament: els que votarien sí a la independència. Per ser justos, el digital aventura aquesta mateixa hipòtesi en el quart paràgraf. Però si Billy Wilder, a Primera plana , feia dir a Walter Matthau "Qui dimonis llegirà el segon paràgraf?", imaginin què en pensaria, el genial director, del quart paràgraf.
Al racó de pensar
ANTONIO ROBLES
LIBERTAD DIGITAL
"Sense els socialistes es trenca la suggestió col·lectiva que TV3 i els editorials de 12 capçaleres alimenten cada dia"
