Tristos espòilers (i antiespòilers) a les cadenes privades

Alguns tuitaires s’esvaloten a les xarxes -que per a això hi són- i es queixen que Telecinco anunciés prèviament quin dia s’enduria el concursant Fran González el pot de Pasapalabra. Argumenten que se’ls ha llevat el plaer de la intriga. A Telecinco, esclar, el plaer de la intriga dels seus espectadors li importa regular: amb l’anunci previ a les xarxes van aconseguir el rècord d’audiència per al programa: 4.028.000 espectadors i un 26,2% de quota. Coses que passen quan el teu client no són els televidents sinó els anunciants.

Quan Chanquete va morir, a la sèrie Verano azul, la revista Teleprograma ho va anunciar prèviament, en portada. Diuen que els creadors d’aquesta ficció -estrenada el 1981, en els temps de la televisió única- van afavorir-ho per evitar el drama col·lectiu que creien que podia suposar la mort imprevista d’un dels personatges més estimats d’aleshores.

Mentre van donant premis milionaris amb la mà esquerra, les cadenes segueixen explotant la pornografia sentimental al voltant del malaguanyat Julen amb la mà dreta. En aquest cas, la tàctica va ser la contrària: l’antiespòiler. A mesura que passaven els dies, era evident que les possibilitats de trobar el nen amb vida després de la caiguda eren més que remotes. Però perquè la màquina televisiva funcionés, calia mantenir l’esperança d’un miracle. I, per això, entre les hores i hores d’espectacle televisiu -quin moment més tristament oportú per repassar El gran Carnaval, de Billy Wilder- es va parlar molt poc de la certesa creixent que l’únic que es podria trobar al fons del pou eren les despulles del petit Julen: les lleis de la narració literària obligaven a mantenir la intriga. Hi havia un relat emocional en marxa, que no acceptaria el cru espòiler de la realitat. Subratllo que no es tractava de donar el nen per mort, mentre no se’n tingués la certesa. Però tampoc sobrerepresentar les possibilitats de trobar-lo viu tan sols perquè era una cosa que desitjàvem molt fort i quadrava amb una narrativa del món de la ficció.

“No em moc d’aquí fins que no trobin el Julen”, va dir Ana Rosa, aquell divendres en què semblava que l’operació de rescat es podia culminar. Però a quarts d’una plegava veles -l’aposta li havia sortit malament- i la troballa fatal del cadàver del nen es produïa, almenys, en una certa intimitat mediàtica.

Els dos casos - Pasapalabra i Julen- poden semblar molt allunyats. Però estan units: no pas per si hi havia espòiler o no, sinó per la manipulació emocional de l’audiència, sigui per l’alegria desbordada d’un pot en un concurs, sigui pel drama d’una vida segada en circumstàncies tràgiques. Tot pel caixa-cobri.