02/06/2019

De quan Valls dictava les entrevistes als seus ministres (2)

2 min
Manuel Valls presentant la seva segona carta als barcelonins/ PERE TORDERA

Ahir parlàvem de com França debat el costum dels periodistes del país d’enviar les seves entrevistes als polítics perquè les revisin abans de publicar-se. I de com Manuel Valls havia arribat a inserir una frase del no res en l’entrevista a un dels seus ministres. Costa de saber quin és l’abast d’aquest fenomen a Catalunya o Espanya. Si parlo des de la meva experiència personal, diria que ha de ser prou freqüent, tenint en compte el nombre de vegades que m’ho van demanar, en els anys que vaig cobrir política local a Osona o el Vallès. També he de dir que en la immensa majoria de casos, quan m’hi oposava podia fer l’entrevista igualment. (Ignoro si en el cas de la política nacional la pressió és més gran, ja que una conversa amb un perfil més alt està també més cotitzada.) En els pocs casos que vaig cedir –creient que el meu lector hi sortia guanyant respecte a quedar-se sense entrevista– ho vaig fer sota una condició, imprescindible abans d’engegar la gravadora: podien afegir algun matís, però no eliminar res del que hagués quedat enregistrat. Transcriure íntegres les entrevistes sol ser una bona protecció contra conflictes. I, al final, els periodistes retenim la prerrogativa de no publicar una entrevista si la considerem alterada de manera substancial. Després hi ha qui, directament, et demana les preguntes amb antelació. En aquest cas sí que ho desaconsellaria de totes totes. Recordo que ho vaig aprendre per la via dura fa uns quinze anys. Em va semblar que no tenia més transcendència (no era pas un qüestionari especialment capciós) i em van escriure per dir que s’abstenien de fer l’entrevista. Només em va quedar el consol de publicar les preguntes que no van voler respondre: una revenja una mica infantil, que intentava ser probablement una expiació per haver sigut tan passerell.

stats