“I ara què, Bartomeu?”, “Bartomeu, acorralat”, “A Bartomeu el persegueix el fantasma de les eleccions”, “Bartomeu es queda sol enmig del descontrol”. Totes aquestes endreces al president del Barça apareixien a l’ Sport... tot just a la portada. Bartomeu era objecte d’articles crítics a El Periódico, El Punt Avui i l’ARA amb una tendència coincident a reclamar-li eleccions. L’única pau la trobava al locus amoenus de La Vanguardia. L’editorial se centrava en la mala ratxa esportiva i deixava per al final la crisi institucional. I ho feia amb frases comodí. “La situació, tot i que és complicada, es pot redreçar. O, més ben dit, cal que es redreci. És imprescindible un altre tipus de gestió al club. Cal que la directiva reconegui, delimiti i afronti els problemes existents”. La recepta no compromet a res. Des de muntar una calaixera Kåsumputt fins a aconseguir la independència d’un país: tot a la vida es redueix a “reconèixer, delimitar i afrontar els problemes existents”. I si l’editorial perdonava Bartomeu, a la secció d’esports, Santi Nolla el defensava directament amb un article titulat “Renoi, en Bartomeu!”, en el qual aplaudia el seu caràcter decidit. “Pot tenir més o menys encert, més o menys sort, però ningú no pot acusar-lo de ser tímid a l’hora de prendre decisions”, deia, abans de lloar-lo com a empresari. Aquesta defensa tancada de Nolla, director de Mundo Deportivo, es notava també a la capçalera esportiva del Grupo Godó. A diferència de l’ Sport, la portada només parlava un cop de Bartomeu: “Bartomeu destitueix Zubi per pèrdua de confiança”. Era un subtítol escrit a mida discreta i en el qual és el ja exdirector esportiu del Barça qui apareix com a dolent, mentre que ell queda, de nou, com a resolt. Renoi, sí. I manoi, també.