La filla adoptiva de Woody Allen ha publicat una carta oberta al New York Times -de la qual es fan ressò mitjans d'arreu del món- en què explica que el seu pare va abusar d'ella quan tenia set anys. Aquest cas havia sortit ja a la llum però és el primer cop que Dylan Farrow (que ara té 28 anys) escriu i comparteix el seu testimoni. Pocs dies abans, Bob Weide, al digital The Daily Beast, escrivia un extensíssim article en què exposava amb profusa documentació tots els arguments que hi ha per considerar una hipòtesi alternativa: que Dylan Farrow tingui efectivament aquest record però que no es correspongui amb la realitat. L'ARA se'n fa ressò, de la carta i de l'article. L'autor, que ha rodat un documental sobre el cineasta i reconeix tenir-hi una relació cordial, recorda els exàmens -fisiològics i psicològics- als quals es va sotmetre l'aleshores nena i que avalen la teoria del record induït o autoinduït. Explica també que la policia de Connecticut va investigar el cas durant sis mesos, que Woody Allen va superar una prova de polígraf o que un altre dels fills ha declarat que Mia Farrow els va "rentar el cervell" quan va esclatar la seva crisi de parella.
Vull emfatitzar una cosa: aquest Pareu màquines no va sobre qui té raó i quina és la veritat del cas. Només pretén consignar la complexitat de l'afer i, sobretot, la dificultat de fer-ne una cobertura periodística que faci justícia a aquesta complexitat. Això vol dir denunciar els abusos infantils i exposar el dolor i l'afront que suposa per a les víctimes quan la societat o la família mira cap a una altra banda, però també vol dir mantenir la presumpció d'innocència. I, davant una acusació tan greu com la que ens ocupa, els mitjans estem obligats a aportar totes les dades rellevants -els links ho fan fàcil- perquè el lector pugui arribar a la seva conclusió amb el màxim d'elements possible.
Àlbum de titulars
"Muerte en el tajo" (Titolet a Elpais.es sobre un accident laboral)
