La possibilitat d’una aliança d’esquerres ha eriçat el borrissol dels diaris conservadors espanyols, que ofereixen a les seves portades un florilegi de recursos per denigrar-la. Abc: “Sánchez desafia els barons i s’enroca en una «gran coalició progressista»”. L’ús del verb enrocar reforça la connotació negativa del titular. El Mundo ofereix un titular neutre (“Sánchez ofereix a Podem governar en una «gran coalició»”), però a l’editorial li diu que nanai, que el pacte ha de ser amb PP i Ciutadans. La Razón dispara l’artilleria pesant: “El no de Rivera dinamita el pacte d’esquerres a la portuguesa de Sánchez”. Després de recuperar l’alè -Ciutadans d’esquerres?- trobem també: “Un front d’esquerres destruiria 300.000 llocs de treball i un 1% del PIB”. Ho escriu Daniel Lacalle. D’on surt el càlcul? “Molts pensen que”, “Les estimacions més moderades”, “Diverses estimacions”... Vaja, que la font són les bruixes de Macbeth. Per tant, a la coalició d’esquerres només li queda un aliat i mig a la premsa. L’aliat és El Periódico: “Sánchez impulsa la gran coalició contra Rajoy”. Aquí ja no s’enroca, sinó que impulsa. I això de gran apareix sense cometes: cal col·legir que el diari assumeix l’adjectiu com a propi. El mig és El País: “Sánchez proposa una «coalició progressista» sense fixar amb qui”. Tothom sap que parla de Pablo Iglesias, però el rotatiu de Prisa només fa que posar-hi pegues: “El líder socialista posa com a model el pacte de Portugal, encara que Podem insisteix que no renunciarà al referèndum d’autodeterminació català”. Ja som al cap del carrer: el tema és Catalunya, no les esquerres. Ho escrivia fa uns dies: antes no-roja que rota. Això sí, de moment El País encara no ha començat a disparar contra Sánchez tots els sinònims de la paraula agonia.