De catedrals del periodisme a granges dels continguts

QUAN ELS PERIODISTES DIEM que pagar per la informació és la millor manera d’assegurar un periodisme lliure i independent, és inevitable que algú ho vegi com una mostra de gremialisme adreçada a fer una mica de caixa-cobri. Però el cas d’avui il·lustra els perills de confiar en excés en la informació gratuïta.

L’inversor Jeffrey Epstein va ser acusat d’abusar de dotzenes de noies, algunes menors. Va acceptar una condemna d’un any i mig, en una negociació amb la fiscalia molt criticada, tenint en compte els càrrecs inicials. En tot cas, des que va sortir de la presó el 2009, ha emprès una campanya molt intensa de rehabilitació de la seva imatge. A partir d’aquí, el New York Times va detectar diversos articles sospitosos perquè eren grans panegírics en favor seu en què no s’esmentaven els seus antecedents criminals. I no pas en publicacions menors: Forbes.com, el Huffington Post i The National Review... En tots tres casos, es tractava de peces de col·laboradors externs a qui es pagava simbòlicament o directament es demanava l’article de franc: se suposava que, publicant-hi, el periodista rebia el benefici de visualitzar-se sota una gran marca. És en aquest sistema que Drew Hendricks va admetre haver rebut un article ja escrit i que va acceptar 600 dòlars a canvi de firmar-lo i publicar-lo a Forbes.com, on es publiquen 100 articles al dia, amb 200 treballadors en plantilla i 3.000 col·laboradors externs. La publicació ha enfortit els seus controls, però l’acumulació de casos similars ha acabat rebaixant el prestigi de la marca. Signes dels temps: algunes de les grans marques històriques del periodisme estan malbaratant el seu prestigi per un grapat de clics que, per acabar-ho d’adobar, es monetitzen a preus de misèria. ¿Quantes capçaleres treballen en realitat per a Facebook i Google?