Ja s’ha alertat alguns cops en aquesta columna: els titulars que inclouen la paraula podria acostumen a frustrar-se massa sovint amb un ...o no. Així, aquesta setmana vibràvem col·lectivament amb la història que  un adolescent canadenc podria haver descobert una ciutat maia perduda fent servir el Google Maps i mapes de constel·lacions estel·lars. La història la reproduïen mitjans d’arreu del món, inclòs l’ARA, i es convertia en viral en poques hores. La lasanya de l’interès de la notícia tenia múltiples capes: civilització perduda, un nano passant la mà per la cara a la comunitat d’arqueòlegs, les possibilitats de les noves tecnologies... Qui pot resistir-se a creure que encara un pot guanyar-se la posteritat científica en pijama i des del dormitori?

Malauradament, els científics han explicat que aquelles estructures capricioses detectades per l’estudiant no són pas cap ciutat dels maies. Un arqueòleg assegura haver treballat en aquella àrea i afirma que són antics camps abandonats, actualment ocupats per males herbes... o per marihuana. Deu ser això, el que en periodisme es diu ciència recreativa. L’entusiasme del jove és encomiable i segur que es podia haver explicat la seva apassionant història, però esperant les veus autoritzades per allò de no vendre la pell de l’ós abans de caçar-lo. Aquest és l’enèsim cas d’un titular de la col·lecció podria... al qual hem d’afegir un decebedor ...o no.

Àlbum de titulars

“Iker Casillas: «Dormo en pijama però sense calçotets»” (’El Mundo’)