La dificultat de fer periodisme sobre la reina espanyola

El periodisme sobre la reina espanyola em fascina. Hi ha una tensió interessant en la necessitat d’omplir pàgines i pàgines sobre una figura a la qual, bàsicament, el que se li reclama és discreció (i elegància, la versió posh i floral del mateix concepte). L’Abc aplaudia en portada els 44 anys de col·laboració de la reina emèrita Sofia amb l’Unicef. Letícia, que li agafa el relleu, va qualificar la seva tasca de “valuosíssima, callada i utilíssima”. Callada: el gran mèrit atribuït històricament a la dona de Joan Carles. Sofia ha sigut presidenta d’honor: si alguna contribució podia fer és la d’alçar la veu, aprofitant la seva dimensió pública. La crònica, de fet, no aclareix en què ha consistit el seu ajut. (No el poso en dubte: només consigno que la peça es limita a l’intercanvi de cortesies.) I després hi ha el periodisme reial especulatiu. “Com cuida Letícia els cabells de les seves filles?”, anuncia en un tuit 20 minutos. Però quan hi clico em trobo amb un sospitós titular en forma de pregunta: “¿Letícia els posa xampú de camamilla a les seves filles?” Umm: no ho sé, hi he clicat perquè m’ho diguis. Diu la blogaire especialista: “A aquesta edat dubto que Letícia apliqui condicionadors i tractaments especials a les melenes de les seves nenes, o potser sí”. O sigui: ni idea. “Molts xampús infantils contenen camamilla, suposo que per suavitzar els cabells. [...] No m’estranyaria gens que Letícia rentés el cap a les seves filles amb algun d’aquests productes”. Confirmat: és que ni idea, eh? L’última frase és un digne colofó: “Una companya meva assegura que es renta el cap amb camamilla per ressaltar-se el ros, i, de fet, ja sembla sueca”. Com deien Les Luthiers en aquell gag en què parlaven d’un músic divagant molt perquè havien perdut el guió: “Què podem afegir que no s’hagi dit... o que sí que s’hagi dit!”