Per què en diuen estabilitat quan voler dir governs de dreta?

Han estat brandant el papu de la ingovernabilitat i l’anarquia. Han adoptat el lema “L’any de l’estabilitat”. Però, un cop celebrades les eleccions, han començat a distingir entre estabilitats bones i dolentes. “Rivera ha de garantir l’estabilitat”, titula l’editorial de l’ Abc. Però quan són el PSOE i Podem els que exploren pactes, aleshores surten en tromba. Un mostrari: “Fer un cordó sanitari per aïllar un partit democràtic [...] és una idea políticament repugnant” (Victoria Prego, a El Mundo ), “Pablo Iglesias explota la debilitat del PSOE i avisa que està en posició de «fer exigències»” ( Abc ). “El PSOE perd el cul per fer un Front amb Podem, encara que això els converteixi en la serventa d’aquestes aliances” (Hermann Tertsch, a l’ Abc ). “[El PSOE] regala una gegantina passarel·la Cibeles de propaganda a la que al novembre podria ser la ministra de Txeca i Justícia del govern de Pablo Iglesias” (Losantos, a El Mundo ). Mentrestant, a La Razón els moviments de la dreta mereixen titulars neutres com “Rajoy es reunirà amb Rivera per buscar acords entre PP i Ciutadans”. El que l’ull dret d’aquests diaris veu com a saludable acord, l’esquerre ho titlla de miserable xantatge.

Àlbum de titulars

“Els inquietants costums dels membres de la família Colau: el seu fill crida davant els senyals de Stop” (Libertad Digital, sense escrúpols per instrumentalitzar un nen de 4 anys -que relaciona els Stop amb el logotip de la PAH- i distorsionar l’anècdota).