Un documental sobre abusos serenament devastador
No és gens fàcil abordar a la televisió l’horror de la pederàstia sense caure en el sensacionalisme. ¿Com es pot mantenir la fredor si parlem de vides trencades aprofitant la innocència de la infantesa? La jove directora Erin Lee Carr -filla del mític periodista del New York Times David Carr- aconsegueix aquest equilibri entre rigor formal i empatia emocional a At the heart of gold, un documental d’una hora i mitja centrat en els abusos sistemàtics patits per les gimnastes de la selecció nord-americana a mans del seu metge, Larry Nassar. La peça es pot veure a la HBO.
Un breu resum del cas. Larry Nassar era l’osteòpata de l’equip nord-americà de gimnàstica artística. El seu procediment -després de practicar els estiraments i massatges habituals- incloïa introduir els dits a les vagines, i a vegades l’anus, de les joves esportistes. Ho feia amb naturalitat, mentre els parlava de coses banals, aprofitant-se de l’autoritat de la qual estava revestit. Les nenes ho acceptaven perquè, en aquell entorn de màxima competició, estaven entrenades per no queixar-se de cap molèstia o dolor. Nassar, de fet, era l’única persona de formes suaus en aquell univers en què la resta d’adults els cridaven i les humiliaven contínuament. En aquella bombolla, l’amable doctor va poder abusar de 250 noies al llarg de quasi vint anys sense que ningú detectés que, rere la seva fràgil aparença, ell era el pitjor depredador.
Un dels mèrits del documental és que ajuda l’espectador a entendre com és que tantes víctimes van preferir callar. Ho fa sense jutjar-les i, al mateix temps, celebra el moment d’empoderament de quan una va obrir el camí i la resta s’hi van afegir. L’enteresa amb què parlen les noies que han prestat testimoni davant la càmera és admirable. Són persones que han pogut recollir les seves peces i tornar-les a muntar. Però encara que la directora se centri en la superació, l’espectador va copsant tot l’horror soterrat, les renúncies, les pors, les famílies trencades i tots els “Nena, segur que ho has malinterpretat” o “Ho fas per cridar l’atenció”. Sense fer servir tàctiques lacrimògenes, és fàcil acabar plorant. Des de la serenitat expositiva, l’espectador participa en la desolació i també, esclar, la ràbia.
Perquè Nassar és el monstre -incapaç de reprimir els seus impulsos destructors-, però no l’únic culpable. Entrenadors, responsables de la federació, càrrecs de la universitat... Molts d’ells van rebre senyals d’alarma d’alguna víctima i van preferir mirar cap a una altra banda. La indignació ve sobretot per aquesta banda: com el sistema protegia un home de moral aberrant -o d’incapacitat manifesta, però això no l’exculpa- i deixava centenars d’adolescents en la indefensió. Per sort, la campanya del #MeToo va ajudar algunes d’aquestes víctimes a trobar el suport social per alçar la veu contra la violència sexual sistematitzada, en nom de l’excel·lència en l’esport.
