De qui ha estat culpa tot plegat? Aquí tenen un mostrari Pantone de colors, a mode de guia. El Punt Avui carregava el pes editorial sobre la CUP, pel que consideraven l’exigència “incomprensible” de fer renunciar Mas. Seria un groc intens, com el logo dels cupaires. El procés ha navegat carregat de metàfores marineres i per al diari, el “No” dels anticapitalistes és “una via d’aigua oberta des de dins del mateix vaixell”. També l’ARA s’estranyava que la formació “no hagi volgut escoltar el clam de tanta gent i hagi desaprofitat l’ocasió”. A El Periódico el color de la culpa era mestís (“A la cita electoral de la CUP s’hi arriba no només per decisió de la CUP”), mentre que a La Vanguardia ja presentava la mateixa tonalitat bronze de la pell de Mas (“La convocatòria de noves eleccions és un fracàs polític l’últim responsable del qual és el president de la Generalitat, no la CUP”).

I a Madrid, esclar, festival. Dominaven terrosos i grisos. El País editorialitzava en to cendra. “Él tètric final de Mas [...] no constitueix un mal episodi per a Catalunya. És més pràctic acabar una agonia que prolongar-la. I els catalans solen ser gent pràctica”. Pam! El diari de Prisa considerava que JxSí “mor” -nova referència lúgubre- amb Mas. També El Mundo usava la gamma luctuosa i titulava “Mas ha de plegar”. Però hi havia lloc per al tuttifruttisme cromàtic: La Razón definia la CUP com a “extrema esquerra anticapitalista i batasunitzada” que no podia sumar “amb un independentisme de parròquia, líders del moviment escolta i comerciants amb deutes fiscals”. I a l’ Abc l’editorial lluïa vermell, blanc, blau i amb estrella al mig, ja que deia que el projecte polític de la CUP “només és homologable al de Corea del Nord”. Home, no els veig retent submissió a un Únic Líder.