Misc 04/08/2019

John Carlin: “Comparada amb el futbol, la política és un esport minoritari”

El periodista ha estrenat la sèrie ‘This is football’ (Amazon Prime), en la qual examina aquest esport com a mirall dels principals trets de la condició humana

i
àlex Gutiérrez
4 min
JohnCarlin: “Comparada amb el futbol, la política és  un esport minoritari”

Amazon Prime Video ha estrenat la sèrie This is footb all. El seu autor, John Carlin, explica en aquesta entrevista la motivació al darrere d’aquesta peça documental que examina el futbol des d’una àmplia perspectiva social, a partir d’històries d’arreu del món.

Com va néixer el projecte de la sèrie?

Comença en una cafeteria d’un hotel, a Gavà. No coneixia el Raimon Masllorens i em va citar per dir-me que volia fer una sèrie sobre futbol. Hi vam estar donant voltes durant mesos fins a arribar a la idea de parlar-ne com a mirall de la condició humana. I que es pugui resumir en una sola frase acostuma a ser indicatiu que la idea pot triomfar. Quan vam començar a buscar socis, en vam trobar un a Anglaterra que només dient això ens va dir que ho comprava: no feia ni trenta segons que en parlàvem. També Starbucks ens ho va comprar, amb ben poca persuasió.

És un dels grans fenòmens globals.

El futbol és la gran conversa humana, més enllà dels assumptes familiars i quotidians. Comparada amb el futbol, la política és un esport minoritari. Segur que, en aquest precís moment que parlem, deu haver-hi cinquanta milions de persones parlant de futbol arreu del món, perquè té tots els elements eterns i universals del comportament humà: l’amor, la vanitat, l’orgull, l’ambició, la traïció...

Què el distingeix dels altres esports?

La sort és un factor molt important. Primer, per la raresa del gol: en el tenis, o en el bàsquet, marques cada 30 segons. En el futbol no, i això genera molta intensitat. No hi ha cap altre esport d’equip en el qual el factor sort tingui tant d’efecte. I, per tant, en cap altre esport et passes dies, mesos, o fins i tot anys debatent si l’equip mereixia guanyar o no. Hi ha molts elements aleatoris, començant per l’àrbitre. Hem parlat amb matemàtics, gent que ha vist desenes de milers d’hores de futbol, i asseguren que un 50% dels gols són atzar, xamba. Doncs bé: com més gran em faig, més veig que no soc producte de la meva voluntat, sinó de les circumstàncies. La gent no és feliç segons el que es mereix. Aquesta és la gran lliçó del futbol. El futbol és ple d’injustícies i la vida és una gran injustícia, ja que, al final, tots morim.

Dedica un capítol a la genialitat de Messi. Segons un matemàtic, només surt un jugador així cada 74 anys. ¿No li fa por que se li enfadin els fans de Cristiano Ronaldo?

Vam escollir parlar de Messi, en part, perquè és la meva religió particular. És un geni, un gran artista. Com Mozart, Da Vinci o Pavarotti, va néixer per fer el que fa, de la mateixa manera que un salmó neix per nedar riu amunt. Cristiano Ronaldo no m’interessa, no hi ha discussió possible: és una cosa fabricada pels mitjans per mantenir un debat. Qualsevol persona remotament seriosa sap que no hi ha comparació i que Messi és superior. De fet, el matemàtic diu que de Cristianos Ronaldos en surten un cop cada 30 anys.

¿I de quines circumstàncies ha trobat que és producte el miracle Messi?

No hem volgut ser didàctics i explícits, i per això no hi ha narrador, però una idea que surt és la importància de l’origen. Igual que un gran vi només es pot crear en una zona determinada, per una confluència de pluja, sol, terra... el que en francès diuen el terroir... Rosario és un terroir. Molts grans futbolistes han sortit d’allà. No podria haver sortit de la Xina; no avui en dia, en tot cas.

Analitza Messi des de moltes aproximacions i amb moltes entrevistes, però ell no parla. Per què?

Vaig insistir des del principi que no l’entrevistéssim. No pas per cap antipatia. Senzillament no és el tema. És que el tema és veure’l jugar. I copsar com tot el món el mira. Dues persones que, pel carrer, es matarien parlen de Messi i això els uneix.

La sèrie és un cant d’amor al futbol, però, en nom del futbol, hi ha violència i corrupció.

Si féssim més capítols, probablement faríem l’avarícia o la traïció. El futbol és com Shakespeare: ho té tot. Però és cert que per a aquesta sèrie sí que vam pensar en les coses més positives i vam deixar de banda la FIFA o la vida ridícula i extravagant dels jugadors que acaben comprant-se 50 cotxes.

Ha escrit sovint sobre el Procés. ¿Les relacions entre Catalunya i Espanya s’assemblen més a un Barça-Madrid o al suposat agermanament de La Roja?

El Barça-Madrid és la gran metàfora! El meu amic Lluís Bassets, d’ El País, diu que es parla molt de la politització del futbol, però que en realitat hauríem de parlar més de la futbolització de la política. Per bé i per mal, el futbol és un instrument polític que es podria aprofitar millor. Al film Invictus es mostrava això en el cas de Sud-àfrica. I hi ha alguna cosa semblant en el capítol de This is football de Ruanda.

¿Veu el futbol com a força del bé, doncs? Tenint en compte l’analogia amb la condició humana que traça, suposo que és el mateix preguntar-li si els humans som bons per naturalesa.

Sí i sí! Després d’haver viatjat molt, crec que hi ha molta més cosa digna d’admiració en l’ésser humà que no pas objecte de menyspreu. La majoria de la gent és maca, a tot arreu. I el futbol es pot fer servir per inflamar certes passions, però estic convençut que és una força per al bé. És un llenguatge universal, que uneix independentment de races, ideologies i religions. I això va en contra de la tendència polaritzadora que veiem avui al món.

stats