La memòria i la tristesa són de color blau

Una portada molt nua, perquè llueixi el color crema suau, que és el color del paper quan l'editor té la delicadesa de no encolomar-nos aquell horror de pasta química d'un blanc nuclear que fereix els ulls. I un dibuix de traç ben prim, obra d'Alfaro, en el qual es veu una mà que subjecta una ploma, a punt per escriure. El nou llibre en vers de Jordi Llavina, Vetlla , parla del pas del temps i dels seus terribles efectes sobre les coses i les persones. Però parla també de la poesia i de les paraules com a grans dipositàries de la memòria. Una misteriosa endreça, manuscrita a la primera pàgina del llibre ("Jo no hi seré, i tu em vetllaràs", però amb el pronom em barrat per dues ratlles), dispara el narrador cap a una espiral de records sentimentals i literaris. D'aquí la ploma, que és de color blau com blau apareix a la portada el nom de l'autor. La seva mà?

El color blau és molt present al text. A Vetlla es referencien les cançons River , de Joni Mitchell, i Way to blue , de Nick Drake. I és un color que s'associa a la memòria: "El blau / blau cel més que marí, ha estat sempre / color d'allò en què ens abismem". I, encara: "Hi ha pàgines de la memòria / que guarden un color precís: / som incapaços d'evocar-ne / amb gaire nitidesa l'aire / i ens costa molt de rescatar-ne / el dibuix animat...". Es nota l'ascendència anglòfila de Llavina: blue en anglès significa tristesa i aquest és un poema d'una tristesa inequívoca.