El mestre de la incomoditat extrema ha tornat
La incomoditat és un dels meus valors televisius preferits, en un mitjà que tendeix al carril massa sovint. I poca gent com Sacha Baron Cohen sap crear escenes d’extrema incomoditat, amb les seves entrevistes a incauts que no saben que els estan prenent el pèl. Al seu nou programa, Who is America?, es camufla sota quatre disfresses -cadascuna, un clixé passadíssim de voltes- per disparar contra l’esquerra i la dreta del país. Això sí, per cada bala als progressistes, el trumpisme en rep divuit. La tècnica és sempre la mateixa: portar els personatges que encarna fins a l’extrem i, a partir d’aquí, aconseguir o bé que la víctima segueixi el joc a la caricatura superlativa -i, per tant, exposi les seves misèries morals- o bé fer-li passar una mala estona per a solaç de l’espectador sàdic, és a dir, de l’espectador en general.
En una de les escenes, Cohen es disfressa de professor ultraprogressista. Davant d’una parella de rics republicans que l’han convidat a sopar, els diu que -per no imposar rols sexistes a la canalla- el seu fill Harvey Milk està obligat a orinar assegut i la seva filla Malala, en canvi, ha de fer-ho dreta. Després els explica que ha instal·lat càmeres de vídeo als vàters per comprovar que no se salten les normes. La pobra parella assisteix al relat cada cop més crispada. I, aleshores, Cohen dispara la traca final: diu que a la Malala li ha vingut la regla fa poc i que a casa practiquen el sagnat lliure. Això sí, perquè no es taquin les cadires, les folren amb la bandera americana que, òbviament, queda tacada de vermell. Així recorden, diu, que la nació americana s’assenta sobre un bany de sang perpetrat contra els indis.
El gag conté els elements bàsics de la fórmula Cohen: situació límit, traïció de la confiança (l’ingredient més discutible: ¿està justificat l’engany, per exposar a qui tu vols assenyalar?), fluids corporals i un nul sentit del ridícul. Ara bé, el programa està llastat per un excés d’escatologia buida. Subratllo que el problema no és l’escatologia -que ha donat meravelles humorístiques, dels Monty Python a Little Britain - sinó la buidor: el còmic britànic s’hi arrepenja massa com a recurs per tirar endavant gags en què l’únic interès és veure quantes referències a la femta o el semen pot encabir en una conversa de cinc minuts.
Who is America? aixeca molt més el vol quan deixa el pipí i la caca a terra i s’enlaira cap als afers polítics. Com quan, disfressat de (dubtós) coronel israelià, aconsegueix que uns quants congressistes donin suport davant de la càmera al seu presumpte pla per acabar amb els tirotejos a les escoles. Res d’armar els professors: cal donar subfusells als alumnes. Uns quants republicans hi cauen de quatre grapes i acaben validant en antena que nens de només quatre anys aprenguin a disparar. Encara que la resta de l’estrena de la sèrie fos irregular, els pocs minuts que dura aquest segment són dels més útils que he vist mai per entendre com és possible que una part del país hagi votat l’esguerro anomenat Donald Trump. Només per això, ja val la pena.
